Hem assistit a un canvi en la tendència de vot en moltíssims municipis. I ara volem més, si més no, les persones que al pa li diem pa i al vi li diem vi.
M'estic referint a les persones que, entre d'altres, preferim l'actitud assertiva, no predicar de cara a la galeria i, per damunt de tot, actuar, escriure, parlar, manifestar-nos amb tolerància i amor per la diversitat, com també amb un sentiment d'independència que ens allibera de les cadenes de tot lo políticament correcte, lo que es valora en el partit, la fidelitat i lo que tallaria amb el nostre desig de ser persones audaces, com aquelles que, en el seu interior, tenen un "Sapere aude!" ("Atrevix-te a saber!") de la Il·lustració del segle XVIII, el qual ens porta a obrir-nos a altres camps del coneixement.
Porte molts anys, des de l'adolescència, com a mínim, inclinant-me per les persones autèntiques, eixes que escriuen lo que pensen sense estar pendents de lo que pense la majoria, les que informen lo que saben que és cert i sense buscar la manipulació del lector o de qui les escolta.
No cal que t'ho expliquen els mestres, ni els amics, però podem estar segurs que si un mestre, un amic o altres persones ens acompanyen en el nostre dia a dia personal en algun moment (i nosaltres a elles), l'alegria serà doble. En pedagogia (ensenyament) s'entén que el mestre és com un acompanyant, de la mateixa manera que un cap de l'empresa ho pot fer d'un treballador que acaba d'entrar i que té alts coneixements, com ara, dominar l'anglés, i, ben prompte, fiar-li que se'n vaja uns dies als Estats Units, com li passà a una persona ben pròxima a mi.
Eixes persones que al pa li diuen pa com al vi li diuen vi, escriuen amb llibertat, actuen amb independència, no necessiten escoltar la cançoneta preferida del moment (lo que en estadística diem moda), ni vore què podrien fer per a millorar l'estratègia de dirigir-se al públic. Simplement són com són, però no eixe "Mira, jo és que sóc així".
Hui he pogut parlar amb un home que estava en una llista i li he repetit moltes vegades la frase que encapçala l'escrit, afegint-li que m'incline per les persones que tenen un llenguatge constructiu (paraules, entonació, volum de veu, gestos...). I ell veia que no em deixava tòrcer i que, a més, encara que ell havia estat en una llista, podíem parlar obertament, com a bons germans. Una persona molt pròxima a ell, durant un temps votant del PP, deia que s'inclinava per les persones que no empraven un llenguatge agressiu i amb esperit independent i sociable.
¿Heu vist alguna vegada una persona d'esperit obert, dialogant i, al mateix temps agressiva? Impossible. O t'inclines per una línia o per l'altra. No es pot caminar per dos dreceres. Si no, feu la prova...
Als xicotets partits se'ls ha acabat... (no, la paciència, no, millor encara) el temps per a criticar de manera destructiva. Ara no tindran més remei que pencar per a que d'ací a uns mesos (potser mig any), no comencem a pensar que lo que buscaven era els vots per a forrar-se i ficar-se els vots en la butxaca i en acabant dir lo que realment pensaven... I ho dic perquè hem assistit, des de fa un any, quan se celebraren les europees, a uns fets que ens poden espentar a fer un llibre més al voltant de la desinformació i la mentira en la propaganda política. Crec que, llevat d'alguns partits catalans de línia nacionalista o a favor d'un referèndum (i manifeste que desconec l'actuació dels bascos o de Navarra, per exemple), la gran majoria han actuat d'una manera bruta, deshonesta.
I, si no, que ens diguen per què no han parlat (molts dels xicotets, com ara, Podemos o Compromís) sobre la forma de govern, el dret a decidir, la llei d'autonomia (malauradament coneguda com llei de dependència, tot i que les dos paraules figuren en el nom complet), la figura del cap d'Estat, el sistema educatiu i la seua relació amb la qualitat de vida i amb l'esperit emprenedor i amb la felicitat (hi han estudis a nivell del món que ho confirmen i que ens mostren una relació alta).
Pel que fa a la llei d'autonomia (defenc este nom, perquè és constructiu i no paternalista) i el silenci de l'existència d'esta paraula alliberadora, autonomia, és, parlant en plata, la rehòstia, perquè podria canviar molt la visió del ciutadà si ens centràrem en l'autonomia. ¿O no? Ara que no ens diguen els partits (tots) que parlar sobre autonomia no implicaria canviar d'actuació a nivell administratiu o en les relacions entre l'administració i els ciutadans, perquè si ens ho diuen així, crec que els podríem soltar allò d'"Això no s'ho creu ni Déu!".
Passa, cavallers, que només reconeixent la nostra part d'ignorància (mitjançant la humilitat), comencem a desenvolupar una curiositat sana que ens porta a un posicionament més favorable a l'esperit creatiu, a l'emprenedoria, a la felicitat, a les relacions humanes constructives, a l'escriptura independent, a l'autenticitat i a moltes coses que no entren en els programes polítics... perquè no donen vots. Aleshores, la fidelitat al partit i als principis que el formen, el puny en alt i l'himne passen a convertir-se en obertura a la societat, campanyes a favor de l'alfabetització emprenedora, donar-nos les mans i deixar estar els himnes i el patriotisme i, per exemple, inclinar-nos cap a l'universalisme i la tolerància de les llengües i les cultures del món, com també de la importància d'aprendre i de compartir amb els altres...