Ahir, mentres dinava, dos persones lletrades i que fan servicis bibliotecaris en la localitat on visc, em preguntaven on m'havia comprat el barret que portava, del sud-est d'Àsia.
No és una cosa fàcil, no parle del fet d'aconseguir un barret així, sinó de tindre la gosadia de comprar-se'n u i portar-lo amb assertivitat, sense que puguen més els altres que tu.
I, lo mateix que ocorre amb el barret, ho fa amb qualsevol tema d'actualitat, ens afecte directament o ens semble més llunyà.
En eixe sentit, parlaré, per exemple, de la cultura de l'assertivitat, la d'afirmar-se u sense tractar de tombar els drets de l'altre, la de negociar... (lo que solem dir ara win-win, en anglés, "guanyar-guanyar", "guanyar les dos bandes"). I ho faig, justament, la vespra del dia dels treballadors, de les treballadores i de totes les persones en edat de treballar i que tenen ganes de treballar. I ho dic perquè una vegada un aspirant a treballador em deia que "Jo, en lo que siga!". I jo, sense pèls en la llengua, li vaig dir: "Això no ho faria jo ni borratxo! No permetria que intentaren tombar els meus drets ni treballar com fóra i per lo que fóra! La dignitat va per davant!". I acabí dient-li: "No comptes amb mi!".
Ahir, aprofitant que una candidata de Compromís m'havia enviat un WhatsApp amb informació local, no em vaig resistir a enviar les propostes que em vingueren al pensament, onze en total. Reconec que moltes eren políticament incorrectes, com ara, fer una campanya de conscienciació a favor de les persones amb epilèpsia (les que més prohibicions legals han patit al llarg de la història de la Humanitat, juntament amb les afectades per la lepra i que, a hores d'ara, han passat a ser un 1'2% de la població espanyola, segons una enquesta feta fa poc) o, per exemple, treballar la cultura de contribuir socialment a la societat, res d'allargar la mà per a rebre ajuda per tota la cara, com solem dir. I altres... Però, xiquets, ¿què voleu que faça?
I és que passa que quan u és afirmatiu, siga home o siga dona, tinga els anys que tinga, sap que es pot expressar, manifestar, organitzar la seua vida i més coses, sense haver de donar explicacions a ningú. Això, per a començar. És l'últim jutge de la seua vida. I quan diu que sí, és que sí; i quan diu que li agrada un peix i no un altre, compra el primer...
I si llig en Internet que la literatura assertiva "no té xixi", "que no té gràcia", "que és pobra en detalls"... ¿sabeu què fa? No li pega voltes al nano, continua avant sense dubtar (no per qüestió de principis, ja que no és una persona dogmàtica, sinó perquè li agrada actuar amb la garantia que fa lo que li motiva, que podrà dur avant lo que vol, que si considera beneficiós per a les dos bandes una cosa tant interessant com dialogar, ho tractarà de fer)... I moltes coses que no es valoren en el món que vivim i que no apareixen en la premsa, com tampoc que ser més generosos pot afavorir un bon son (i ho tinc més que demostrat, com també difondre notícies positives).
Fa uns anys, en el 2011, li deia a un amic: "He llegit 'Además de ser comprensivo, hay que ser valiente'". I amb tota la claredat del món, de qui això ho té inserit en el seu estil de vida, em digué: "Sí". Res de "sí segons", que si "això si..."... No, al pa pa i al vi vi. Eixa és la consigna de la persona assertiva. Han passat quatre anys i ara ja no li dic "He llegit..." , sinó "Ara actue així: amb comprensió i amb fortalesa". Les persones podem guanyar espais de llibertat, de sobirania, d'aprendre a ser els directors de la nostra vida i de defendre'ns sense agredir ni arrupir-nos. Com? Amb ànim, amb vigor, amb la seguretat i el crèdit que podem guanyar estabilitat i fortalesa emocional enmig d'un ambient que, sovint (i açò ho he deduït amb allò de l'assaig-error-assaig-èxit), identifica (almenys ací, en el País Valencià i en Espanya) llibertat amb revolta, ací val tot, immoralitat o el famós "allà va, cabàs!". No, autoafirmació, seguretat, confiança interior ("Jo pense..." , "La meua opinió és...", "Jo ho veig així..."). No som estàtues, simplement tenim una vida emocional més estable que abans i, això, clarament, és lo que ens atorga llibertat i motivació, no el fet de voler tombar al govern o anar a matar al director, com solem dir col·loquialment.
En eixe sentit, afegiré una cosa que tinc clara des de fa temps: que ningú espere que el treball li aplegue del cel, que aconseguisca una casa pròpia si no fica els mitjans (materials, informatius, humans, psicològics, etc.) que fan falta per a ser una persona autònoma i que fa de darrer rei de la seua vida. Recordem que el rei és la figura de l'autodomini, el poder per damunt de lo que altres voldrien... I que el rei, com sabem si hem llegit contes o molta literatura en eixe camp o, simplement, tenim la sort de saber eixe detall, també és una persona oberta que desitja millorar: té la figura del conseller. Però, amics, "Consells no són solucions", com diu un refrany, però tindre algú en qui confiar, evidentment, és un pont de plata per a viure millor. Ara bé, en quan hem pres el consell, en serem responsables, res de passar-li la pilota de la responsabilitat al govern de torn, al pare, al mestre que m'havia suspés, a Pepet el de Bétera o a qui m'havia comentat això.
Tornant a les dos dones: dos bibliotecàries amb barret asiàtic? El tema del barret no els afronta, ni se senten en ridícul només de pensar-ho, però una cosa que m'agrada molt d'elles és que pots parlar amb la seguretat que no et faran de conselleres ni tractaran de ridiculitzar-te en públic i, sobretot, que són així: assertives, amb tot lo que això té a favor. Un bon servici al públic, suggeriments (però no consells ni órdens)...
Acabaré dient que lo de si porten barret asiàtic o de llaurador, això és secundari; però no que tracten a l'usuari, al lector, com a elles els agrada que els tracten. Són assertives, com més persones.