¡Quanta harmonia hi ha en la vida quan, després d'haver viscut juntament amb els pares des del naixement fins a la joventut, per fi (sí, per fi), u travessa el pont i passa a estar en terra lliure, allà on tu poses les lleis i les dictes sense que ningú et convença que el seu programa de partit és més important que tu, ni que el teu vot només tindrà trellat si els el dones... i en acabant...
Que no, home, que no! Que ací ja no combrega u amb cap tipus de rodes, siguen de molí, siguen tipus Michelin. Que ja sóc majoret, no sols pels 43 anyets que porte en la Terra sinó també per eixe "Sapere aude!" ("Atrevix-te a saber!") que tanta tranquil·litat i confiança interior em dóna de la mateixa manera que un acord amb l'altre signant que ni és un llop amb pell d'ovella ni u d'eixos telepredicadors que comencen a abundar a tort i a dret.
¿Quin serà el millor venedor d'il·lusions per a les pròximes eleccions? ¿Quin serà el pacte més estrafolari que vorem entre el populisme de Podemos i el de qualsevol que, a canvi de replegar unes miques, signe amb els ulls tancats per a que els amos de la casa els donen una miqueta del bé comú (?) i una poltroneta, encara que siga de segona mà, de nano i amb un espai per a un orinalet, per si u es caga damunt, com si fóra un xiquet?
No cal tindre els 91 anys i les ganes de viure i la saviesa que té una amiga meua d'eixa edat per a distingir els diferents colors de l'espectre i, així, trobar quan un posicionament és agressiu, quan ho és passiu i quan és assertiu. O quan ho és indiferent, pessimista o optimista i flexible. Però tampoc per a tindre ben clar que per a ser flexible cal ser inflexible.
I si això ho aconseguim (no parle de la beneïda poltroneta, sinó de portar les regnes dia rere dia i "ben-viure"), no serà després d'estar més d'una hora en un banc públic com uns tres jóvens d'uns 17-18 anys que ho feien hui en u d'Alaquàs i com si ni estudiaren ni treballaren ni li hagueren trobat un sentit a la vida... tot i tindre tota una vida per davant. Jo estava fent una sessió d'anglés...
I estos jóvens i les altres persones del ramat que tu i jo hem vist hui no són els únics combregadors. Així, vos aneu a riure si vos dic que en un bar sol vore a persones entre 35 i 45 anys o un poc més que semblen eixos avis que encara no es mouen del clàssic banc, enmig d'un parc i que, quan fa calor es posen a l'ombra i quan no, al sol. Però no sols això, sinó que encara es queixen de la joventut i que ells sí són portadors de valors eterns i que si hagueren viscut la guerra... ¡Romanços, tot romanços! U s'ha de guanyar la pataqueta i, si vol alguna cosa, ficar els mitjans que calguen. Fil a l'agulla! ¡Res d'esperar que Paul Churches, el tio Portamonedes, el Pare Estat, o la tia Moniqueta m'ho donen tot, bo i fet i... a la boca!
Una altra cosa que també ens dóna salut i pau és una agulla. I per què? Per una raó ben simple: punxarem eixa bufa gegantina, però no com si fóra un crack econòmic, i vorem que darrere de paraules ben belles i poc significants, hi ha tot un merder que ni els millors equips de la neteja de les ciutats s'imaginarien. No parle de brutícia personal de tipus físic, sinó emocional: ànsies de poder, mediocritat, frases com "o ells o nosaltres", posicions extremistes, sentiment de la cooperació... al servici del ideal (¡però no d'una societat més lliure i intel·ligent a l'hora de prendre decisions), culte a les notes i, a més, ganes de no arriscar massa "per si de cas el veí em diu que..."!). ¡Com es nota lo que no és politicament correcte ni està de moda! ¡Que poc apareix en la premsa o en els "preprepreprogrames" electorals! Són tan "preprepre" perquè tu els dones el vot i en acabant ells pacten sense fer lo que els votants trien i, a més, no els tries directament...
Però enguany, no. Un altre dibuixet o lo que siga, però, com a mínim, faré lo que m'agrade amb la papereta. I faré el vot útil, perquè estar present és una manera de dir lo que vull i no estar-ho, almenys, podria ser una manera de dir que no t'empasses una constitució, no de la mare Celtibèria, sinó de la manera de muntar-se tota la festorra molts partits. Ja sé que açò no és politicament correcte però... és que escric amb llibertat plena, no amb una pistola darrere ni amb uns bitllets de 500€ davant i més lluents que una espasa en la taula d'un prostíbul. I si no dibuixe, votaré a qui m'inspire el moment, però no a cap dels que tracten de fer que les persones practiquem el rendivú tot el sant dia... com si haguérem perdut l'oremus... ¡Ah!, ¡i que defenga la singularitat del País Valencià i des de la il·lusió i l'esperança! ¡Vull gaudir de la cultura valenciana enmig d'un mosaic ric i diversificat, però no com a bonsai ni com a ninotet de falla que als quatre dies ja és història, sinó viva i culta!
I tot això, amics i amigues, té lloc en un Estat que s'ompli la boca menjant eixa ensalada en què hi han paraules com llibertat, igualtat, fraternitat, democràcia, politica liberal, tolerància, dret a votar, majoria d'edat...
En eixes paraules creuen poques persones, que jo sàpia... ¡Però quina força tenen per dins! ¡Amb quina força i claredat escriuen sense que els tremole la ploma i amb assertivitat!
Són persones lliures... i els menestrals de la seua vida... Trien el seu camí i el gaudixen.