Estava en el llit, tombat, ben a gust, raonant amb mi...
Hi havien paraules que m'eixien sense buscar-les. Tot semblava llibertat... Com si jo flotara en el món de la imaginació... No sabia per què, però tampoc ho buscava: simplement deixava que anaren eixint les paraules. Era com un diàleg interior.
En el moment més inesperat, ha eixit el terme disfrutar. Sí, sí i no sota els efectes de cap borratxera oficial. Tenia el cap en el seu lloc. I sabia on estava jo i què estava fent.
Passaven els minuts i... ¡mare meua!, ¡pareixia que eixa paraula fóra la que estiguera de moda i la més ben pagada, ja que eixia i eixia i tornava a eixir! No estava massa ficat en el demà ni enyorant el passat: simplement tombat en el llit, enmig de l'habitació. Allí, en un espai ben ample i amb una miqueta de llum gràcies al sol de la vesprada i a les tiretes que la deixaven passar des del carrer.
Aleshores, en el moment més inesperat... ¡flaxxxxx! Acabava de brollar la frase del dia: "Estic disfrutant del present i avançant cap al futur amb la convicció que el demà serà millor". No m'ho he pensat ni dos vegades: he agafat un paper i un llapis que tenia i, pensat i fet, l'he escrita.
Quan he tornat a mirar el rellotge, ja no eren un poc més de les quatre i mitja de la vesprada, sinó de les... cinc. En eixe instant, he somiat en un carpe diem com a xurros.
I sí: existix eixe carpe diem. Està ací, el tinc en les meues mans i en el meu cos. Des del cap fins als peus. El món està en moviment, la vida és harmonia i el futur serà millor. No parle del futur que algun dia arribarà, sinó parle del demà no llunyà...