Hi havia una vegada una adolescent, Tòlmia, amb setze anys, que intercanviava correus amb Pleic, un home de 38 anys i que volia ser fadrí de per vida. Una vegada, Pleic començà amb un correu, més o menys com el següent:
-- Hola, Tòlmia,
-- Ahir trobí que com millor em sent sexualment és des del fadrinatge. Fou una descoberta inesperada i tranquil·litzant. Ara he començat a comprendre per què estava tan interessat per les relacions entre persones independents i per què em sent millor amb elles.
-- Però, ¿no sents ganes d'estimar a una persona i que ella t'estime, a tu? ¿I tindre fill amb ella i sentir el seu amor i estimar-la incondicionalment?
-- No és que no senta atracció sexual o sensacions sexuals (per exemple, una lleugera erecció, com em passà fa unes setmanes amb quan viu una amiiga molt íntíma d'uns 41 anys). Simplement, és que em sent més feliç sexualment i, per tant, com a persona.
Una relació centrada en tindre fills pot sonar a antiquada i està qüestionada per visions avançades de la psicosexologia (psicologia aplicada a la sexualitat).
L'amor es pot sentir i viure amb una dona sense necessitat de viure sexualment amb ella. Per exemple, amb una bona dosi d'afecte, d'humanisme, d'humor, de confiança incondicional...
Estimar incondicionalment és una cosa que sospite que poquíssimes persones, en Espanya, estan disposades a fer: està molt estés el mite de l'amor romàntic que ompli d'alegria i complementa i no el solidari, creatiu i que unix a dos persones independents que no busquen que l'altra siga com a ell o a ella els agradaria, per a omplir el seu buit.
Conec quatre parelles interdependents i les seues amistats de persones fadrines (hòmens o dones) són interdependents.
En canvi, en conec moltes en què u dels dos tracta de dominar a l'altre. N'hi han, de casos, en què qui tracta de dominar és la dona i en què l'home ho accepta. Més d'una vegada, estes dones de les quals et parlava en la frase anterior, m'han preguntat: "Encara no tens nóvia?" o les he sentit dir, entre elles, que elles eren les que manaven. Després passa... lo que passa.
Però també a alguna persona pròxima (hòmens), preguntar-me: "Encara no t'has tirat nóvia?". O dir-me: "Tu ja saps que les que acaben manant són les dones!". Jo els he respost: "Perquè tu li ho permets! Jo no ho consentiria. Ni em llannçaria a l'aventura de viure amb una persona així. A més, una altra cosa: ningú (ni la llei) t'obliga a tindre fills. Això és totalment voluntari. I si u no vol, els fills no arriben."
Se solen sentir molt incòmodes i canvien de tema...
-- Jaaa, però no has de coincidir en el voler. Crec que tindre fills és una cosa molt bonica. I que sóc conscient que les relacions no s'han de fonamentar en això, sí... Però és un complement molt bonic i qeu sol unir molt la parella. A més, que tindre fills és quelcom magnífica. Crec.
-- Intuïsc que tenim, a hores d'ara, dos visions ben diferents de la sexualitat. A mi, m'agradaria, per a saber si les relacions són com dius tu, sobretot entre pares i fills, fer-te algunes preguntes que podríem llançar a qualsevol persona:
1. Amb ton pare i amb ta mare, ¿pots parlar obertament de sexualitat, política, la mort, els diners... i sents que no tracten d'imposar-te el seu punt de vista sinó que podeu sentir-vos a gust?
2. Si pogueres enviar a Plutó a tres persones, ¿quines triaries? (Esta els la faria, sobretot, a menors de 10 anys). Ens n'emportaríem moltes sorpreses, com ja manifestava el mestre i escriptor Gianni Rodari en la seua obra Gramàtica de la fantasia, obra, que si algun dia estudies per a monitora de temps lliure o per a mestra, te la recomane.
Vull afegir-te, Tòlmia, que on hi ha esperit democràtic es pot parlar de tot, és un ambient de confiança vivencial (sincera, no per diners ni per a quedar bé). I de manera relaxada i alegre. Trobaràs persones en eixa línia, tin-ho segur!
Un dia, em deia una dona amb dos fills adolescents, Marta, unes paraules formoses que tractí de recordar i plasmar-les en un full només arribí a casa. Te les escriuré com em les digué ella:
-- És una manera d'acceptar a l'altre com és, sense voler que faça tot lo que ens agradaria... ni pretendre que ens solucione la nostra vida. No és fàcil, perquè exigix molta paciència, però segur que hi hauran més persones així."
I com que tu sí sembles interessada per tindre el teu pasqüero, ara que d'ací a unes setmanes viurem la Pasqua, et dic que "segur que hi hauran més persones així". Com les que indicava Marta.
Finalment, t'envie tota l'energia positiva que vaig sentir l'altre dia en la biblioteca, quan vaig aïllar eixa incògnita, per a que tu et sentes tu mateix i, sense disfresses ni complexos, trobes algun dia eixa sensació de felicitat que no tinc com explicar-te.
Ànim i que sigues feliç.
Amb afecte, profunditat i des de la llibertat.
Pleic