Hi ha vegades que u té molt clar que si alguna forma d'educació no li agrada, encara que triomfe en altres estats, com ara, Finlàndia, és la pública, ja que ací, en l'Estat espanyol, és sinònim (quasi sempre) d'educació pública paternalista. I ara que no ens vinguen estos venedors de meravelles del món que es diuen polítics, especialment els anticastistes o els que ara han vist que si es posen en un cavall que potser guanye molt puguen cobrar tot i que ara estiguen desocupats (en conec u i li ho vaig sentir dir l'altre dia a una tercera persona, lo de la seua situació laboral), dient-nos que no, que ells lo que volen és una educació pública de qualitat.
Ni tampoc els que no es manifesten obertament en temes com la sexualitat interdependent, el dret a decidir, el dret a l'autodeterminació o que es neguen a reconéixer que formem part d'un Estat que pertany a una aliança d'estats units per un punt comú que "no mola" dir: la Unió Europea i el cristianisme. Ho sent, cavallers: no sóc creient, ni cristià, però no estic disposat a tractar d'ocultar lo que pense i lo que veig que és veraç. Si no, vegem per què no es facilità l'entrada de l'estat turc o per què determinats partits "d'esquerres" no ho manifesten públicament. ¿Que no és important la interdependència? ¡No ni poc! Però continuem...
Fa uns quinze anys, un històric mestre de la Universitat de València, Pere Riutort, en una conversa íntima, em deia que defenia una educació pública que funcionara així, com citaré tot seguit. I, sense pèls en la llengua, vos posaré alguns dels punts, encara que siguen políticament incorrectes, que em comentà aquell dia:
1.Que un centre escolar puga demanar diners a l'Estat o a qui siga...
2. que quan acabe l'any, després d'haver presentat un projecte inicial, passe a raonar amb qui ha representat al poder polític d'on ha sucat per a fer-lo realitat i que
3. en cas d'haver respost als motius per a la demanda inicial de subvenció, poguera aspirar a tornar a demanar-ne.
Això són altres calces!
¡I ahí sí tenim una educació pública de qualitat!
I és que el paternalisme no té res a vore amb esta línia d'actuació que facilita que u aprofite que suca de la font en què hi ha eixa ensalada tan bona per a contribuir a que la pròxima vegada tots en puguem vore una altra amanida igual o millor.
I ahí rau el moviment cap a una educació creativa, que ajuda a crear persones lliures, socials, que cuiden la ciutat i el material que hi ha en l'escola, que valoren lo que està en cada part de la ciutat, en lloc de pensar que lo que és de tots no és de ningú. Doncs no, amiguets!: perquè si tu gaudeixes d'un espai públic verd amb esgoladors i altres elements d'esplai, tens l'obligació moral (o l'hauries de tindre) de tractar de mantindre'ls com si foren part de ta casa.
És, per tant, eixir de casa al carrer però pensant en clau privada: actuar com si u estiguera en sa casa.
O si, per exemple, tens el privilegi de gaudir d'una casa de protecció oficial, ser agraït i cuidar-la com si fóra teua, ja que tens el privilegi d'haver sigut una de les persones triades. Tinc un amic que pogué pagar-ne una, a poc a poc, però la pagà. Quan vius amb els teus pares, eres dependent. Quan tens una que et deixen, eres un independent a mitges. Però, imaginem-nos que et la donen per a compensar algun punt que es consideraria essencial per a la teua vida i, així, avançar amb els teus drets naturals, com ara, el dret a l'aigua: tornar, quan pugues, lo que t'han concedit, pagar-ho quan pugues i, si t'han fiat una quantitat perquè creuen en el teu projecte (com en la paraula dels talents, una de les poques que recorde), tornar-la. En eixos casos diran "Esta persona és de confiança". I tu avançaràs...
Des de que tinc casa pròpia (i ja pagada) m'he adonat que una de les eixides més bones que u té per a sentir-se part de la societat és... la generositat. I això no ens impedix defendre lo públic (que no lo tutelat... a espaiet, que són dos coses ben diferents). Lo públic és de tots i quan, més d'un dia, isc al carrer i trobe un banc trencat, una de les coses que pense és que això, qui ho ha fet o ho ha afavorit, no ho haguera fet en sa casa.
En eixe sentit, passaria una cosa semblant si els politics no xuplaren del pot comú i es pagaren les seues campanyes, ja que, recordem-ho, no tota la població milita en algun partit... Que jo sàpia, quan una persona porta una empresa avant, no li paguen els valencianets ni tampoc els españolitos de a pie. I això també es pot ensenyar en les escoles.
Però, ¿què passa? ¿És que l'educació va més lenta i exigix més temps i constància, així com... pensar en clau pública (tractar de beneficiar al conjunt, no als seus amiguets) i actuar com si ho férem en clau privada (com m'agradaria fer-ho o vore-ho en el meu món íntim)?
Ah!, aleshores, ja podem fer-nos una idea de per què tants i tants polítics no s'interessen per un sistema educatiu que promouria la interdependència, l'humanisme, la creativitat, l'esperit crític, la generositat, el dret natural (tots naixem i tenim dret a qualsevol dret i a la dignitat), l'assumpció que tinc els meus drets (i, també, les meues obligacions), etc. i sí per parlar per parlar perquè toca parlar... Com em deia hui un amic: "¡Si encara feren oratòria!".
Acabaré dient que crec que és més important lo que callen que lo que diuen. Donem temps al temps...