Fa molt de temps, en un país molt llunyà, hi havia una candidata, Mèrtia, d'una coalició que buscava véncer per la força. Es trobà amb un home, Remppol, amb una històrica síndrome de Peter Pan ja superada i, com que ja es movia amb habilitat en el camp de l'assertivitat, es deixà estar de romanços i, directament, i com a persona experimentada, anà a poc a poc, desplaçant a Mèrtia.
Ací teniu com transcorregué:
-- Això, ¡lleva-ho de la taula, que això fa lleig!
-- Ací, Marta i Pep són els amos del mas.
-- Això no et fa falta!
-- El metge del poble m'ha dit que m'és molt profitós.
-- ¡Lleva-ho de la taula! Això no pot estar ahí!
-- En cada casa mana l'amo.
-- Doncs li ho pense dir a la masera!
I, com si fóra una xiqueta de les que encara tracten de convéncer als pares per mitjà de batistots, Mèrtia se n'anà a la cuina on estava la masera, Marta.
Mentrestant, Remppol, que amb el pas dels anys i, sobretot, en els últims mesos s'havia començat a forjar d'un esperit emprenedor i una afirmació de la seua persona sense maltractar als altres ni anar de Peter Pan per la vida (no perquè s'estilara, més o menys, ni perquè fóra políticament correcte, sinó perquè considerava que ja havia arribat el moment de tirar per eixa drecera i guanyar habilitat en les relacions socials i pau en el seu cor i tindre una ment oberta, amb un toc d'humor i oberta a la generositat), se n'anà al bany, a pegar una pixarradeta.
Quan tornà, Marta, li digué:
-- Ací t'ho he deixat. Si això, ho deixes al peu de la teua cadira.
I com que Remppol allà on anava acceptava les normes de convivència de la casa i trobà que amb Marta podia arribar a un acord (perquè, a més, sabia que ella tenia esperit comercial), no li feu cap comentari. Ho acceptà i...
Lo que no s'imaginava Remppol era que una cosa així, podria tindre en un futur tanta importància en el desenvolupament de la vida política del país, de la mateixa manera que l'erupció d'un volcà en Indonèsia va influir en el resultat final de la batalla de Waterloo i la fi de l'imperi napoleònic, tal com llegiria unes hores després en un diari titulat La Vanguardia, d'una nació coneguda com Catalunya.
I és que pensar que les coses xicotetes no influïxen en les grans només s'ho imaginava en una societat on es primava una educació conductista ("Si té lloc açò, aleshores allò") i que es tractava de mesurar tot a partir de paràmetres fixos en lloc d'una en què la part emocional i l'humanisme o el pensament lliure eren tan importants com el resultat final...
Com altres amistats seues, estava convençut que d'esta última eixirien polítics honrats i interessats per la gent com a persones actives i amb qui interactuar, no com a simples persones a qui tractar de vendre la burra o de persuadir-los electoralment i ficar-se'ls en la butxaca. I en ella es celebrarien referèndums i consultes obertes, les llistes serien obertes i estarien descentralitzades, es promouria l'esperit emprenedor, el portar u les seues regnes i es menysprearia lo que fera olor a burocràcia.
En el cap de Remppol, òbviament, també estava una societat amb major nombre de persones independents. I dones com Rèmpia, al seu coneixement, no eren feministes, sinó femellistes. Per descomptat, no els faria goig llegir cap llibre de Rosetta Forner, una feminista de ment oberta que no estava disposada a formar part de cap club ni, de bon tros, d'entitats amb un tuf de patriotisme que feia olor a càntics emotius i a prioritat de lo simbòlic per damunt de lo humà.
I això, sense intenció de subjugar cap punt de vista diferent, sinó de conviure des de la pluralitat i l'esperit de tolerància...
Per això, quan arribà a este punt i el de l'humanisme i la independència de la persona, Remppol, amb un llibre obert, somià que un rondallaire els deia:
"...i conte contat, peterpanisme arraconat".