Hi havia una vegada una princesa blava que anava buscant el seu príncep blau i, si era britànic, de color blanquet, ja que així estaria més net i lluent.
Però, vés per on, un dia, i després de caminar per molts països, llibres de contes, de faules, d'imaginació i de rima lliure, va i toca a la porta del suposat príncep.
"Ací estarà el meu príncep, perquè en Internet diu que si fas quatre petjades, en acabant et tires un pet mentres fas un dinar, dibuixes les tres primeres lletres que et venen al cap i, finalment, te'n vas cap al país on està este palau (que és tota una meravella), trobes el teu príncep blau. A més, jo he estudiat màrqueting, comunicació i ciències polítiques".
La princesa, amb un vestit blau i amb una cançoneta que era ben coneguda, toca a la porta.
El suposat príncep pregunta:
-- Qui és?
-- Sembla mentida que no ho sàpies -respon la princesa-, si totes les revistes diuen que tu eres el més famós del món i que ací està la felicitat. ¡No saps, príncep, com ha augmentat la demanda dels teus servicis!
Aleshores, pensat i fet, el príncep blau, digué:
-- Escolta, xiqueta, que açò no és un puticlub -respongué amb un toc d'humor el nostre amic.
Aleshores, la princesa, que no s'ho esperava, començà a pensar que, en la formació, hi havia hagut algun camí no encertat... Tal vegada una revista, un programa de ràdio o televisió,... ¡o un vídeo de YouTube!
Però el príncep continuà:
-- A més, vull dir-te tres coses.
-- Digues -digué ella.
-- Primera, no sóc príncep, sinó rei, que ja m'ho he guanyat a pols. Segona, no em vendria ni per un bon plat de llentilles ni pel millor Jaguar que hi haguera en el món. I tercera, no sé qui t'ha contat tota eixa història, però és que, a més, sóc republicà... I demà no em casaré amb tu. Ara bé, si vols, et done una carabassa, que està bona i ací en fan de bona qualitat, no de qualitat a mitges per a que l'altre pose l'altra part i acabe la faena i u s'emporte els mèrits de qui ha treballat. En este regne la mediocritat no existix i les parelles es fan de manera natural, solidària i des de la llibertat i l'acceptació incondicional de l'altre membre per part de les dos persones...
La princesa, tota sorpresa, soltà:
-- Aaaaaahhhhhhh!!!!
Pegà mitja volta i, des d'aleshores, comprengué que les persones no són ni com les pinten les revistes ni com u se les voldria imaginar, sinó com són.
També que l'amor sí té uns límits: la llibertat. I que més d'un príncep, possiblement, s'estaria tornant republicà, perquè eixe rei tenia tota la pinta de ser una persona lletrada i de comptar amb bons assessors i amics... a banda de tindre molts cabells, ben brillants i amb una oloreta que feia goig, ¡tu!
I també se n'anà amb la idea que ni Quo, ni Elle, ni Woman, ni cap revisteta ni article que havia llegit sobre lo chic i lo in havien comentat... res de tot allò. Tenia tot un món per davant.
Finalment afegirem que quatre anys després sí trobà una persona, una persona al 100%, no un tros. Molt estimada, molt tolerant, molt creativa i molt solidària. Era un rei dels que a ella li agradaven de veres. I la princesa sabia que ella podria anar-se'n del regne per un temps, que no li passaria res en el camp amorós. I lo mateix podria fer ell (amb la consciència tranquil·la), mentres ella, com a reina (però no com a rei), gestionara el país. I allí, en eixe instant, descobrí la bellesa de la interdependència...
Havia nascut una nova dona...