Sí, com sona: "El show de Txim-Mhoni-Khaka". Traduït al valencià, seria com dir que ens ho estem passant bomba assistint a tot este show polític que ens estan mostrant eixos salvapàtries valencians (Txim-Mho i Mhoni-Khaka, entre d'altres) que fa quatre dies no es depilaven la llengua a l'hora de criticar als corruptes (i, interiorment, tenien clar que, per descomptat, ells no ho eren). I també los españolitos de pura cepa por la G. de Dios.
No sap u si, al final, esta gent acabarà com una casa de palmeres o de palmitos o de què. O si algú els entregarà un parell de llavors d'alvocats... en lloc de callar i deixar fer lo que els anticorruptes facen sense consultar a la població a través de referèndums, per exemple.
Ara bé, que enmig d'este riu, u està tranquil i mig rient-se mentres escriu estes línies, això ho tinc ben clar. I és que expressar-nos com pensem sense agredir és una cosa molt sana i que molts d'estos criticaires del món de l'excentricitat (¡i que no saben que bé s'ho passarien fent una vida més excèntrica!) que, en realitat, si alguna cosa fan més d'una vegada, com ara, estes setmanes dels darrers metres cap a la línia d'arribada a la town hall (l'ajuntament, sovint per l'amor al poder, que no pel poder de l'amor...), és fer tot un show que u creu que li pega quaranta voltes a l'històric "show de Monleón". Per cert, ja vorem quina ràdio i quina televisió autonòmica recuperen...
En eixe tema, el futur d'un ens ràdio-televisiu, el senyoret Joan Lerma està molt calladet... I és que una cosa és publicar "el caloret" i aprovar l'ús llibertí d'un humor que es burla del valencià (i ahí tenim el meninfotisme polític i la subjugació de moltes plomes i de veus suposadament defensores de la dignitat valenciana que compten amb estudis universitaris i llibres publicats, en lloc d'escriure amb propietat commutativa) i, ben diferent, ser u autèntic i no tindre pèls en la llengua ni les mans acollonades a l'hora de plasmar lo que pensa. Tenim una democràcia "light", tan "light" que sembla un filet que molts tracten de dirigir cap al titellaire i que, sortosament, les plomes agosarades no acceptem ni pel Jaguar més car, ni tampoc pel palau més majestuós del món.
Continuem. Més d'un dia li contava a un amic: "Ara vorem com són estos, perquè el discurs ja ens el sabem. Ara falta saber què faran. Criticar és massa fàcil i, està clar que el PP no traurà majoria absoluta". I estàvem en els primers dies de la campanya. Sí, però no d'anar de campanya a buscar l'honradesa (si és que no l'havien trobada encara, els criticaires majors del regne de la política).
Ja se sap que a ningú li agrada que li dirigisquen amb el dit índex, sobretot si tracta de viure de renda (a costa de no pagar-se la campanya, sinó, sempre que puga, xuplant del pot públic, ja que tots fem la mare pàtria i les mares, ja se sap, s'estimen molt als xiquets...).
Ni tampoc els agrada que parlen d'ells persones agosarades que, en lloc de callar o de deixar la ploma per a un altre moment, es rebel·len contra eixe sargent que assenyalava la pissarra i indicava als seus futurs salvapàtries (soldiers, en anglés) que el major perill per a la "democràcia" era eixa ploma de l'intel·lectual, home o dona, que escriu lo que molts callen i pocs s'atrevixen a qüestionar o a manifestar i que, per descomptat, molts ministres d'ensenyament o d'educació (com també molts consellers), preferirien que se n'anaren a la foscor de l'ostracisme i del silenci, en lloc d'escriure enmig de la foscor o a plena llum, com estic fent en el cas d'estes línies.
Encara serà de veres que els valencians "som molts graciosos", "tenim bon sentit de l'humor" i molts clixés que molts tracten de ficar-nos en el cap com si la nostra actitud es corresponguera a lo que una minoria o un grup majoritari fa. Ara, a mi, m'agrada l'humor. I quan veig tot este ball de pactes, repactes, contrapactes i que si tu, que si l'altre, que si el de més enllà del bé i del mal i que si Salvoret el de la tia..., l'únic que faig és somriure i dir... "En acabant diuen que els excèntrics fan shows!!!".
¡¡¡No sabeu, quan deixe caure este humor, quina incomoditat troben els llapis de mitja bocinada, vull dir, els amiguets i les amiguetes de la mediocritat de l'ensenyament escolar, eixos que, per exemple, identifiquen coeducació en l'acte de dir "els hòmens i les dones", "la ciutadania", "el meu company (o amic)" en lloc de treballar per unes relacions humanes entre persones amb una forta formació democràtica, una sexualitat sana i creadora d'alliberament creatiu (relacions interdependents) i de joia de viure o, per exemple, sentit de la solidaritat en lloc de culte a la bandera, a les figures destacades del món de la música, de la cultura, de la política o de crear estàtues en honor al pensador políticament correcte!!!.
Perquè una cosa és votar nul, des de que u trobà a faltar una democràcia real en Espanya (2004) i, ben diferent, i parlant en plata, estar més callat que una puta.
Uuuiiiiiiii!!!! Que tranquil estic!!! Com m'he esplaiat!!!!