Fa més de dotze hores estava raonant per telèfon, enmig de la calor que feia ahir (i com a forma de trencar la monotonia i canviar de tema), amb u dels meus amics sorgits de la confiança, de les relacions humanes i de l'humanisme i, sincerament, no exempta d'algun malentés: Pere Riutort.
Tractàrem, entre d'altres, el tema del significat de paraules com conservador o llibertat en altres països i comparant-les amb la interpretació que es fa en Espanya i el País Valencià, després de comentar com interpretàvem els resultats de les eleccions britàniques.
També parlàrem sobre temes com la sexualitat, la laïcitat, la genètica i l'atracció sexual, la naturalesa humana i la biologia, els avenços científics en la genètica, la idea d'Espanya, sobre el papa Pius XII, o la idea d'Espanya segons un geògraf valencià que fou cap del PSPV-PSOE. I, com també podreu imaginar, sobre com ens trobàvem de salut i com ens sentíem de forces, d'esperança.
Un escrit com este pot que semble, simplement, una plasmació de coses interiors que u, ves per on!, decidix posar-les a l'abast del públic, com qui ho fa en un llibre.
Ara bé, lo que se m'estava ocorrent mentres escrivia els primers paràgrafs d'este escrit és la immensa diversitat temàtica que tenen les persones que tenen l'humanisme com a filosofia de la seua vida i que, allà on van, posen a la persona, als valors o a la formació global de la persona en primer lloc.
Potser ara comencem a vore de manera més oberta i positiva el fet de tindre una formació en camps ben distints als que més ens agraden, de saber un poc de tot (és un dir), de conéixer cultures diferents a la nostra, de tindre amistats o relacions per mitjà d'altres llengües, etc.
Són coses, totes les que estem escrivint ací, que, al meu coneixement, juguen al nostre favor. En el meu cas, em permeten flotar i tot i crec, amb el cor en la mà, que també pot beneficiar a més persones, ja que, quan no tinguem un tema de què parlar o una activitat que puguem fer, en tindrem una altra i, així, no ens avorrirem... A més, que dormirem millor. Com diu Jeanette Norden, una professora universitària, en un llibre titulat El que fan els millors professors de la universitat (Ken Bain, editat per la Universitat de València, també en castellà), "Al cervell li encanta la diversitat".
I, quan flotem de joia, ens meravellem de la grandesa del món, de la pluralitat, de la diversitat de patrimoni (geològic, animal, vegetal, cultural, lingüístic, genètica, d'invents, dels avenços tecnològics, de les formes d'organització més democràtiques o innovadores i constructives, etc.) i fem una defensa de la persona per damunt de les seues diferències, i tractem a cada persona d'una manera particular i amb molta mà esquerra, com si ho férem amb nosaltres mateixos, en lloc de tractar a tots amb la mateixa vara o amb mà dura.
Podem afegir que són moltes les persones amb què u es troba en el carrer o al llarg de la vida, però ben poques les que es mostren humanes i receptives a ampliar el seu bagatge cultural amb la intenció de ser persones més completes, de comprendre millor a l'altre, de saber com defendre's en la vida, de tindre coneixements tècnics o mínims en el camp que no és el nostre fort, etc. I això, flotant d'un oceà a l'altre, amb el canvi de mar vist com una exploració més de camps als quals ens obrim de manera natural, quan no anem contra natura sinó que, com el viatger que passa per Màlaga i travessa a l'oceà Atlàntic, al vore el canvi de color de l'aigua (de blau marí a blau verdós), no sols es meravella, sinó que continua l'aventura de viure amb esperança, una de les coses que treia el moviment humanista del Renaixement masculí europeu (perquè no ho fou tant en el camp femení, com ens ho mostren obres clàssiques sobre l'estudi de la història de les dones).
Per eixa raó, m'han agradat (i continuen agradant-me) les persones de línia humanista, siguen com siguen les nostres creences i, per exemple, la nostra visió de la religió: ens poden unir molts valors. El cristianisme, per exemple, no representa un problema per a mi: u pot no ser creient, ni ateu ni agnòstic i estar obert a persones receptives a idees noves i creients o, fins i tot, científiques. ¿No és el científic, home o dona, un investigador? I, els que es dediquen a la recerca, ¿no partixen de la idea que ningú estarà en possessió de la veritat absoluta? ¿Qui sabrà contar-nos tots els detalls i fer-nos una interpretació totalment objectiva de lo que passa, per exemple, en una fira? Cap persona. La humilitat forma part de l'esperit científic, com també l'alegria de trobar una resposta a una pregunta finalment aïllada.
Mentres escrivia el paràgraf anterior ha sonat el mòbil. Tenia un WhatsApp d'una jove. M'ha vingut al cap una pregunta. Esta és: ¿es pot ser jove i tindre molts anys? Crec que sí, però no perquè ho diga la publicitat. Hui fa un any que vaig decidir, en una de les sessions de valencià que feia, dir, sense pèls en la llengua, que no anava a estar tota la vida en la casa on vivia... I s'ha fet realitat, gràcies a l'inconformisme i a les ganes de millorar, propi d'una ment jove i de l'esperit d'aprenentatge continu: estar obert a persones o a mitjans de formació (com ara, Internet o la premsa) que poden tindre idees i visions diferents a les nostres i, igualment, positives, etc. I conec un amic de més de 83 anys, amb esperit jove i amb pas de jove. Vos ho assegure. A més, cuida de dos néts i és harmònic amb familiars ja jóvens i amb persones de ment oberta.
Afegiré que esta jove té quasi quinze anys i que jo n'he fet 44. ¿Poden conviure persones de distintes generacions sense que una de les dos declare la guerra a l'altra? Sí. Però, per a independitzar-se el jove i fer-se "un home" o "una dona" en el camp emocional i, així, ser realment lliure, necessitarà reestructurar la ment a partir de lo que va aprenent, unir-ho a lo que ha heretat dels pares i, finalment, volar... i anar aprenent i aprenent al llarg de la vida. Això li permetrà no caure en l'oblit, ni en l'apatia, ni en la desesperança, la qual cosa no li llevarà algun maldecap, però serà una persona sana emocionalment i que sabrà aprendre del dies bons i dels roïns. Serà una persona plena d'esperança i, com el papa actual, conjugarà la saviesa que anirà adquirint per l'aprenentatge (que no tant per l'acumulació d'anys) amb l'optimisme, la fe en el demà (i també en altres persones i en un ideal o més)...
Per això, el dia que flotem (almenys, des del meu parer) és, sobretot, quan sentim que som adults emocionalment... Ni xiquets, ni grans: persones adultes. I no sols perquè siguem majors d'edat. A partir d'eixe dia, podem tindre segur que flotarem més voltes: el grau de felicitat, les ganes de contribuir a la millora de la societat, de traure lo millor de nosaltres i de compartir-ho, etc. seran els mitjans que ho afavoriran.
I quan u és adult, una de les primeres coses que intuïsc que fa, és adoptar una posició de generositat cap a la societat. En este sentit, i sense deixar al meu amic Pere, tornar al proïsme la fortalesa que u sent ara pensant que ell m'ho feia abans, quan encara no vivia independent dels meus pares però tenia, com ara, molta curiositat, fa que, sense pensar-m'ho dos voltes, no sols a ell, sinó a més persones, els done per amor.
En resum, podríem dir i tancar l'escrit dient que ha valgut la pena tindre mestres humanistes... i que tot lo bo també pot conrear-se, regar i, finalment, fer possible que vegem com naixen flors, per exemple, la interdependència, és a dir, la relació entre persones independents que fa possible que, cooperant entre elles, guanyen més de lo que aconseguirien per separat.
Avant.