Crec que no estic en temps per a anar-me'n amb una manta morellana, almenys si em passege hui pel The New York Times i veig eixos dos tios que no van en pilotes (no de tennis, sinó, vull dir, sense roba) perquè porten uns calçotets i poc més.
Però quan els he vist, m'han semblat tot, llevat de Tarzan.
Ara bé, en acabant passa u a vore eixe grec tan famós que ara diu que diu lo que diu i que ho fa amb una mirada profidén que no tenia fa uns dies i, ¿què vols que escriga? Eixe Txispas o Tripas o com li diguen, que tampoc és que siga prioritari per a mi: no estic estudiant origen de noms en grec...
¡Ah!... Que sí, home, que sí,... Que ja sé que t'agradaria que escriguera lo que a tu et faria sentir-te a gust... Però, ¡ai, xiquet!, ¡és tan bella la tolerància i tan formós el pluralisme!...
I com que el meu camí és la llibertat unida al pluralisme, la meua ruta, el meu anar per la vida, doncs,... vaig per on vaig, encara que siga minoritari com l'excentricitat, com el nombre de persones que arrisquen a viure lliures (i, de pas, fer-se càrrec de les seues decisions). Res de responsabilitzar sempre al govern, a l'oratge o a eixes tissores que estaven obertes... Ja no em dedique a viure així...
Així, jo faig lo que em fa fruir fins i tot en les coses més elementals i ordinàries de la casa, ja que no estic en un hospital o residència on et diuen i et fan el menjar que menjaràs hui i el de demà. I, parlant de menjars, si estic en un bar, doncs, fins i tot, faig algunes combinacions quan no m'agrada u dels dos plats (¡o cap!), perquè no s'ajusten al meu menja que menjaràs mediterrani. I com qui paga, mana i, a més, estic com un peix en l'aigua allí, doncs, canviem i tema resolt: guanya la casa, guanya el client i tots contents.
I en això del menjar no és menester que Joan Manuel Serrat, serra que serraràs, ens cante que ell nasqué en el Mediterrani. La veritat és que ara comprenc perquè molts programes acaben mullats... I no és per una pixarrada o perquè u es xopa sense esperar-ho (per exemple, quan obri l'aixeta d'una dutxa, com li passà una vegada a una dona que visità ma casa...). Es banyen... de riure, home, de riure... ¡¡¡perquè viuen amb idees fresques, amb el cap jove, com les ganes de viure!!!
I més: ¡¡¡visc sense condicionaments, però fique condiments!!! Són paraules molt pròximes (en lletres) i, gràcies a Déu, ben distintes: preferisc els condiments. Fins i tot, el comí que vaig afegir ahir i que, tot i això, no deixà de fer que em tirara pets. ¡I això que encara no han començat les falles!
També et diré que és molt bonic suggerir, com en els anuncis. Però més bonic i assaboridor és... fer lo que m'espenta avant, la vida que delecte i que, com el xiquet que acaba d'eixir de la mare, té tot un muntó d'anys per davant.
¡¡¡Quin plaer no viure com un Peter Pan més i, a més, fent lo que més em reforça vivencialment: traduir, raonar, cantar i somiar amb els angelets i amb la mare que els portà al món!!! (¿I si fóra una bisexual, la mare que els allumenà sense llanterna?) Que no passa res perquè ho fóra, ¿eh?, que no tinc res en contra de la diversitat: la faria més singular. I si apostara pels seus drets, li faria costat...
A més, m'agrada viure la sexualitat amb sentit de la solidaritat i de l'acceptació incondicional de l'altre membre (si viu u en parella o té intenció) i amb llibertat i estic a favor del gaudi del món eròtic, sentimental, afectiu, etc. siga quina siga la nostra orientació o la nostra identitat sexual. Tots tenim dret a una vida sexual creativa i això ho defenc amb molta claredat, amb la mateixa que u veu el dia quan el sol està allà dalt i més lluent que una espasa.
La persona que ja no viu sense cadenes, també té tota una vida per davant, com el nen o la nena. En el meu cas, la primera i com a persona lliure, econòmicament solvent i oberta a totes les persones que em la facen més fàcil i amb les quals em sent de Palma de Mallorca mentres els trac lo millor i lo més personal de mi. ¡¡¡Quin plaer tindre persones en qui confiar i tolerants, tu!!! Eixes pareix que no estiguen en les pàgines grogues, però quan les tinc al meu costat o rep algun missatge seu... ¡quina jovenesa, tu! I de segur que n'hi hauran més, de persones semblants a estes, però que ara no les conec tant...
¡I estic vivint una altra joventut! Però ara sí, sí, sí, lliurement i sense tutors ni llibres amb les claus de lo que cal fer per a ser feliç o per a menjar-se una botifarra, ni els escalons que cal pujar, ni un bla, bla, bla més llarg que la muralla xinesa!
Preferisc la singularitat, el singlelisme, el ser u com preferisca ser, el pluralisme, i no els podemismes. Un dia em deia un amic (i poc després un home que coneguí de casualitat en Alaquàs i que vivia en Madrid): "La excentricidad es libertad". ¡Com es notava que eren persones lliures, amb molt de món, obertes al pluralisme i amb un criteri propi! ¡Quant de fonament hi havia darrere de lo que tot seguit compartiren!
No debades no tinc cap carnet de partit i, en canvi, vote com vull i a qui vull i escric lliurement, sense estar pendent de si és políticament correcte o si els caps del partit o de família o de lo que siga estaran a favor meu o no: jo sóc l'últim jutge, el protagonista de la meua vida. I ningú més. Una altra cosa és que no m'empine una bóta... però sí me'n pose, de botes (¡però d'aigua, en lloc d'anar només amb paraigües) quan plou... ¡Quantes maneres té la llibertat, de manifestar-se, tu!
Això sí, ací les coses clares, el xocolate espés i la vida de PM i sense viure a costa dels altres...
A més, només vivim una volta. Almenys, en carn palpable, al costat dels nostres essers preferits, els que ens han parit i les persones que triem i que també viuen en el planeta i les més pròximes físicament... O amb la natura i els invents de la Humanitat...
I ara, xicons, me'n vaig a fer el dinar que... ¡ausades que em xuplaré els dits!... ¡Quina pizza més bona em menjaré, tu!
Ciao.