Moltes vegades hem pogut oir que lo que cal és casar-se i tindre fills (oh, que romàntic!) o, com a mínim, casar-se...
Recorde una vegada que vaig llegir una rondalla mallorquina recollida per Jordi des Racó (pseudònim emprat per Mn. Alcover) fa més de cent anys. En ella apareixia la figura d'un home de trenta anys que encara no se n'havia anat de casa i que no es casava. Algunes dones, com que, a més, veien que no era una persona ràpida de reflexos (tenia problemes de tipus mental), es burlaven i tot.
No ha sigut eixe el meu cas, però sí recorde viure en casa dels meus pares amb 36 anys i, per primera vegada, llançar-me a l'aventura de viure sol, com a persona fadrina des del mateix dia del naixement... Però això de tindre epilèpsia des dels 15 mesos de vida, no saber si u se sentiria sol o què... em podia jugar males passades. El fet és que no peguí el bot. I per poc em costa la vida quasi mig any després.
Però menys de dotze mesos després ja vivia en una casa que, si bé no era pròpia (com buscava en el primer cas), era d'una persona pròxima.
El fet és que quan, tot i tindre epilèpsia i d'haver passat un poc més de cinc anys vivint en una casa sol i de manera condicionada, et trobes que et sents fort per a donar el bot de passar a tindre casa pròpia en què viure independent, fer la teua vida indistintament de lo que diguen els altres i, a més, estar tranquil perquè, encara que no treballes, tens una pensió que és quasi tan alta com lo que cobrava en males condicions,... ¡¡¡la veritat és que u sent més que mai... que la vida li pertany!!!. I si, a més, tens moltes ganes de viure, doncs,... ja em direu!
I si, a més a més, has sabut perdonar als que tractaren de fer-te mal o lo que no acceptares perquè t'havien tocat un orgull entés malament, etc., la fortalesa que u guanya és major i, sobretot, el sentiment de capacitat per a fer la teua vida, indistintament de lo que et diguen o lo que s'estile.
Quan la vida et pertany, et poden fer propostes, però no et poden forçar. I això de "Ya vendrán tiempos mejores" (com vaig sentir una vegada en el carrer, fa més d'un any),... no, que no, que u no combrega amb això... "Els temps millors" els crea u, els creem cada una de les persones que apostem per fer de la nostra vida, això, la nostra vida.
Per què? Si consulteu Internet i escriviu, per exemple, "la vida me pertenece" trobareu poquíssimes entrades i sí, en canvi, "tu vida me pertenece". Jo dic que a eixes persones que tracten de conduir la nostra vida com qui tracta d'entrar al nostre cotxe i forçar-nos a que els deixem el seu comandament, lo millor que cal fer és no donar-los ni un pam del nostre espai, no sols físic, sinó d'espai temporal (és a dir, no perdre el temps, però sí no deixar que ens l'ocupen i tracten d'amargar-nos-el).
I quan u veu que no sols ha sabut independitzar-se sinó que, a més, ja no veu com una por viure fadrí i que es muiren els pares o que algú tracte de pressionar per a que fem lo que ells volen, no sols ha guanyat audàcia, sinó determinació, autoestima, amor per la vida, optimisme, fortalesa espiritual, joventut, etc.
Tornant al tema de viure fadrí, el qual crec que a més d'u li haurà portat maldecaps per pressions de tipus cultural (sobretot a les persones que ho són des del dia que vingueren al món) cada vegada són més les persones que trien viure així. I que estan canviant els valors, no ho dubte. Els segons, els històrics "ex"... poden dir que... Però crec que el tema gros el tenien els que encara no havien viscut en parella, perquè eren els que estaven més pressionats i, per tant, havien de fer més esforç interior per a desempellogar-se eixes creences o idees que, com l'espasa de Dàmocles, semblava que no els deixaria somiar amb els angelets.
Continuant amb lo de viure fadrí, i com a anècdota, vos contaré que durant els cinc anys que vaig viure en una casa i pagava lloguer, més d'una vegada em vaig trobar amb hòmens que no podien viure si no era amb alguna dona... (i m'ho comentaven!), com també d'oportunistes que, com dos dones una vegada, et deien: "¿Soltero y con casa? ¡Yo quiero vivir contigo!". Però quan els deies que podies viure en eixa casa sempre que no visquera ningú més, et responien: "¡Oh!, ¡qué lástima!". I estes frases, vos ho dic amb el cor en la mà, són reals, com també una ben fàcil de sentir: "Ai, jo si no visc tots els dies amb ella... no. Que no, que no puc viure sense ella!". O sense ell... Quan veus a algunes d'estes persones en llistes electorals i d'esquerres..., lo primer que et ve al cap, després de vore que no trauen res sobre canviar el model d'educació sexual, a favor d'unes relacions sexuals entre persones independents (parelles i persones interdependents, com es diu modernament), és un "Coolloooooons!!!!".
Però, en l'altra banda, també he conegut a parelles de persones independents que compartien casa pròpia i que et responien, a diferència de la gran majoria de la població: "Sí, jo podria viure perfectament sis mesos, en casa, sense la meua parella. Em sent fort com per a viure sol i, després d'eixos sis mesos, per exemple, tornar a viure acompanyat sense sentir-me sol durant eixe temps que dius". Conec, com a mínim, quatre parelles així. I ens tractem com a bons germans i sense que les diferències ens facen trencar sinó que, amb el temps i una maça, aprenem a governar-nos i a tolerar que, com que l'altre compartix amor amb nosaltres (i de manera lliure i no oportunista ni per a que li omplim un buit emocional), nosaltres també ho fem amb ell o amb ella. Sabem prou i massa que ens estimem moltíssim. I, sobretot, que ens respectem mútuament. I això és imprescindible: el respecte mutu.
Intuïsc que la seua opció d'estes amistats (i no incloc persones fadrines que també són independents i que compartixen este model solidari de sexualitat!) també és viure: són persones sanes d'esperit; si es fiquen en una aventura com tindre fills, saben on es fiquen, tenen molta facilitat per a superar els mal moments (perquè tenen una xarxa social interessant, de persones honestes i solidàries i lliures), juguen a guanyar-guanyar, et parlen amb el cor en la mà, no et veuen com un competidor, no es conformen amb la mediocritat (si no, no apostarien pel model de parella solidari, ni per una sexualitat que sembla buscar que l'altre o els altres m'òmpliguen el meu punt dèbil o traure'ls suc...).
Igualment quan algú em diu allò de... "Xe, Lluís, podries tirar-te alguna novieta, tu! Que tens por al compromís? ¿Encara aguantes fadrí? No passa res per casar-se..." i els dic que no necessite "el meu tros" (com diem els valencians, "la meva mitjana", en altres terres i "mi media naranja" , en castellà)... la veritat és que no saben com respondre. Com si els trencara els esquemes...
I és que, com dirien alguns avis, "España ya no es lo que era". I jo afegiria... "Encara com ja és cert!". Els perdedors et diuen que tu has tingut molta sort... Però crec que, en el fons, lo que els fastidia és, com deia un amic meu, psicòleg, assertiu, molt clar, directe i amb bon humor, pel 2010: "Ara, molta gent tindrà enveja als fadrins que visquen independents"... I el temps m'ho ha estat confirmant, malauradament... Fa falta un canvi de valors i de sistema educatiu, com també una visió progressista i lliure de la sexualitat, germana de la creativitat i, per tant, de l'optimisme i l'esperit emprenedor... no una sexualitat romàntica i dels prínceps blaus i més romanços... Tot seria entrar en un cercle virtuós... I cal apostar, jugant a la llarga però actuant des de casa... Sortosament, n'hi han persones, d'este ram, encara que siguem minoria.
Per tot això, si algú de vosaltres és fadrí o fadrina, li anime a que, si vol viure així, sense l'altre tros, ho faça. Com diu Serrat, "Contra gustos, no hay disputas". I si altres persones ho han aconseguit, vosaltres també podeu fer-ho, fins i tot, superant moltes barreres que ni esperàveu tombar anys arrere. De veres, podeu! Vinga! Avant!