Hi havia un àngel inspirador que li agradava volar i, sobretot, ser com era. Era un angelet realment inclassificable. No es podia dir que la seua forma de vida fóra bona, bonica i barata i, als quatre dies, haver de fer un nou pla C, D, F o d'alfabetització emocional.
Simplement era un àngel fet i dret, però d'esquerres en el sentit de partidari de la llibertat, la solidaritat, l'universalisme, del respecte a les minories i a la diversitat o al pluralisme. Lo que havia anat fent i desfent, com el matalafer, ara ho estava començant a assaborir.
Un esperit lliure com l'Esperit Sant li havia vingut al cap: prenia les seues decisions amb llibertat.
Un déu es trobava en el seu interior, per això creia en el déu de la bondat i confiava en l'Univers. Per a ell hi havien unes frases que ho sintetitzaven: "Val la pena viure amb un ideal, creure en la Vida, meravellar-se de tot lo que hi ha en la Terra. No sé com explicar-ho millor. És... fantàstic".
Sabia que tot tenia solució, llevat de la mort i, per això mateix, li tirava molt d'humor a la vida.
No tenia la fel amarga. Era el resultat de molts plans A, B, C, D i E (d'emocionalment alliberadors).
Per això, ara, quan feia les coses (em referisc a les no bàsiques per a l'agenda del dia com ara alçar-se del llit, fer els menjars, vestir-se...), gaudia; i gaudia de fer les coses que feia, de dedicar-se a lo que més el motivava. En altres paraules: era l'artista de la seua vida. I el seu estil, ja el tenia. L'havia estat creant, com la seua vida, a força d'encerts, equivocacions, rectificacions, millores, etc.
Però eixa nit, un angelet inspirador que tenia faena i que no vivia de baldraga ni estava sent explotat i a tot li deia sí senyor, li aparegué en un pensament: havia descobert la paraula Vida. Dos síl·labes que deien molt. Ja no era una vida sense rumb o indefinida o que seguia allò d'estar al dia, de moure's amb el canvi, d'adaptar-se als nous temps que altres tractaven de marcar... Ell era ell i gaudia de crear la seua vida, la qual cosa no li impedia prendre idees noves, intercanviar-ne i, com l'àguila que no caça mosques, continuar volant i volant...
Des de dalt de la muntanya tenia una panoràmica bellíssima, completa, global... No es parava en bufes de pato, en xicotets detalls que el pogueren desorientar... Tenia la seua brúixola, sabia on estava el nord, migjorn, llevant i ponent. I també cap a on anava, qui era, com es deia, què li agradava, com volia viure, quin era el seu ideal...
Semblava com si, de la nit al dia, ho haguera trobat, com qui ressuscita al tercer dia.
Per fi, portava un xiquet interior en plena forma i al qual permetia eixir en la seua vida diària. I també un home experimentat, un savi obert al xiquet receptiu a l'avi. I com que n'havia vist (d'avis que escoltaven a xiquets, sense menysprear-los... ¡i al revés!), sabia que ho tenia tot i que no li faltava res. Ara, lo que tant de temps havia dit a altres persones, s'ho aplicava: "¿Valoreu lo que teniu: pares, amics, persones que vos escolten i vos estimen? ¿Sabeu què voleu? ¿Teniu algun ideal que vos espente?". Sí, ara sí comprenia eixes tres preguntes i les havia contestades.
I ara sí, el seu jutge interior havia desaparegut... I, a més, en sa casa ja residien l'avi i el xiquet interior, però no la severitat, l'enyorança o el rebuig a les noves idees, ni tampoc la desconfiança en el demà o l'humor agre, agressiu o de menyspreu.
La vida incloïa, des d'aleshores, la confiança en la Vida.
Havia començat a creure en l'Infinit..., en l'Amor per la vida i per l'Univers.
Deia que no era creient de cap religió existent i que tenia un ideal.
Sens dubte, creia en la Vida.