En un escampat de la Serra Perenxisa, en terme de Xiva, hi havia un home volant un catxirulo. Li deien Andreu, tenia més de quaranta anys i ho estava intentant per segona vegada, ara, de vesprada, com ja ho havia fet a migdia. Però el vent no estava sent generós eixe dia, el dia de Pasqua.
Un amic, Manel, feia unes hores li havia enviat un Whatsapp amb unes cançons de Pasqua, com ara, La tarara, Atxúmbala i amb imatges que tenia amb qui compartir i fruir. I Andreu, que l'havia obert després de dinar, li havia respost esperançat: "Esta vesprada podré volar el catxirulo que comprí fa uns dies. Ara sí fa bon vent".
Passà més d'un quart d'hora, es prengué un got de llet i unes galletetes i es llançà a l'aventura... de volar-lo.
Sí, això era lo que volia. Però, ah! ¿Voleu saber què passava? Doncs que el catxirulo no se li empinava. I la cosa no estaria fàcil, com poc abans de dinar...: el vent era fluix.
Però, ves per on!, quan ja portava, poc o molt, mitja hora provant i provant... la milotxa començà a enfilar-se cap al cel... Andreu, a poc a poc i amb esperança, soltava fil, segons li demanava l'estel. I ara caldria vore si no minvava el vent i, a més, es mantenia més de dos minuts en l'aire (que ja seria un xicotet pas avant, un triomf!).
I passaven els minuts: cinc, deu, quasi un quart d'hora... I, quan menys s'ho esperava, va vore a sa mare, qui, des de la terrassa del xalet, somreia i li digué:
-- Ja vola, Andreu! Ara sí!
-- ¡Sí, per fi, mare, perquè no li ha sigut fàcil! Porta ja més de deu minuts volant! Ara fa bon vent! Les banderes estan lleugerament animades!... ¡No estan en horitzontal però lleugerament elevades: fa bon vent!
Eren les banderes d'un centre escolar que hi havia enfront del xalet.
I així continuà... Volaven els minuts, i ara ja n'eren més...
Fins i tot, uns xiquets que es trobaven en un xalet pròxim, deien:
-- ¡Mira: un catxirulo!
-- L'està volant un home. No el conec - responia u dels xiquets.
Finalment, quan ja portava un bon temps jugant amb ell com un porc en el fang, se li arrimaren uns xiquets i li preguntaren, a Andreu:
-- ¿Saps volar catxirulos?
I ell els respongué:
-- Sí, és el meu joc preferit.
Se n'anaren un moment i, quan veieren que l'estel començava a caure, cap a una zona plena de mates, brossa i algun arbre i que, fins i tot, quedava penjat en una rama, li digueren:
-- Ha quedat penjat.
-- Sí, però el trauré -comentà Andreu. És qüestió d'arreplegar fil, anar cap al pi on ha caigut i traure'l. Volar un catxirulo requerix molta paciència, no sols voler-lo volar...
I, una miqueta abans de dirigir-se cap la milotxa, afegí:
-- És que, ara, no fa tant de vent i el vent és menester.
Quan ja n'eren més, de xiquets, u d'uns deu anys, li preguntà:
-- Quants anys tens?
-- Quaranta-tres, quasi quaranta-quatre -respongué Andreu. I com que li semblava una pregunta formal i volia trencar el gel, li preguntà:
-- T'agrada volar catxirulos? N'has volat alguna volta?
-- Sí -contestà el primer xiquet que decidí parlar. En la platja. Però caigué a la mar.
-- I vosaltres? - demanà Andreu a uns quants xiquets que acompanyaven al primer.
-- Jo sí, junt amb mon pare -digué u.
-- Jo no - contestà una xiqueta d'uns set anys.
En acabant, quan li feren altres preguntes, els respongué:
-- L'ànim és com volar el catxirulo. Quan està baix, has d'actuar ràpid, arreplegar el fil. I, quan està tens, soltar-ne.
-- Has soltat molt de fil - li digué un xiquet.
-- Això no és res -afegí Andreu. En una ocasió vaig soltar-ne més de dos-cents metres i em tocà anar a un xalet llunyà a arreplegar-lo, seguint el camí del fil. Estava en un camp...
-- Ostres! -respongué u de la xicalla.
-- Sí, però estava en bones condicions: no s'havia trencat i poguí tornar a volar-lo -li afegí amb un somriure sincer i amb una alegria tranquil·la.
Al moment aparegué una mare amb una xiqueta. Tractaven de volar una milotxa. El vent havia amainat i no els resultaria fàcil volar-la.
Pel que fa a Andreu, se n'anà a menjar-se el berenar de Pasqua junt amb els seus pares, després d'haver volat la milotxa més de mitja hora i amb la idea que, per fi, la llibertat havia triomfat per damunt de la por: el catxirulo ho havia aconseguit, s'havia mantingut en l'aire i, ara sí, Andreu era feliç i feia lo que li agradava, allò que quan ell era adolescent i tenia uns dotze anys començava a dir "ser lliure".
I podeu estar ben segurs que eixe dia, més d'una persona (entre d'altres, Andreu), se n'anà al llit pensant que si un dia havia sigut possible empinar-lo, també ho seria altres dies... Fins i tot, l'endemà, si l'oratge i el vent ho feien possible, ¡es llançaria de nou a l'aventura!
I conte contat, conte acabat.