Fa molts anys vaig llegir que quan u s'autocensura no cal cap censura externa. En eixe sentit, vull capgirar la frase i dir "Quan u es manifesta lliurement, sense pèls en la llengua ni por al ridícul i assumint la responsabilitat dels seus actes, la llibertat està en el plat".
I escric açò menys de vint-i-quatre hores després d'haver passat per experiències realment curioses:
1. Una persona cap de llista de Compromís per una localitat de les rodalies de la Ciutat de València té un espai internàutic propi però inclou les seues penes en el currículum de perfil. ¿Com? Sí, com lliges. A més, és un espai sobre la seua activitat política, ¡però ni tan sols la porta ella, sinó una segona persona! Jo no m'ho acabava de creure: en porte dos i només en una, puntualment, demane ajuda a l'informàtic que m'ajudà, al principi, a saber com funcionaria i que un dia, sortosament, em resolgué un atac extern a la web, que l'havia alterada i capgirada per a mal.
2. Un diari britànic, The Times, inclou un primer ministre, David Cameron, en un espai tan senzill com una cuina o cuina menjador, fent un menjar, preparant un àpat. Res de fotos de família en la premsa rosa ni en la clàssica notícia en ple estiu i en un periòdic o diari d'informació general.
3. Un diari britànic, The Guardian, inclou un article sobre la visió de la sexualitat en les persones de 50 anys o més, encara que signat amb un pseudònim. Res d'un article escrit per una psicòloga reconeguda, amb molts llibres editats o al voltant d'un llibre que està de moda o políticament correcte.
Ara llance unes quantes preguntes:
¿Quan vorem això en la premsa valenciana o en l'espanyola?
¿Què faran els pròxims caps de les diferents autonomies?
¿Què estan fent els que ara es presenten com a cap de llista i, en canvi, quan es presenten en els carrers només figura la seua cara, en lloc de la de tot el grup, si tenim present que en les paperetes podem llegir "Doy mi voto a la candidatura presentada por" / "Done el meu vot a la candidatura presentada per" i, tot seguit, el nom de totes les persones de la llista i els suplents? Passejant hui per la localitat on visc, Alaquàs, m'he fixat que partits que critiquen al PP tenen al cap de llista en el full de propaganda penjat o en el clàssic fanal o espai de publicació lliure...
¿Què faran amb les llistes obertes? ¿Tindrem o lluitaran, els que ara no paren de criticar al PP, a la casta o la qui-sap-lo, perquè tinguem un sistema electoral amb llistes obertes, com l'irlandés o molt semblant? Si voleu saber més, podeu anar a Wikipèdia (en anglés) i buscar Ireland (Irlanda, en anglés).
En Xile, quan u vol eixir triat en el Parlament, es guanya la pataqueta allà on el poden triar i com un dia em comentà un amic que visqué allí onze anys, com a mínim...: "Nosaltres, en una ocasió, demanàrem un generador. Venia el candidat i li déiem 'Volem un generador'. Ara bé, si algú ens prometia que aniria a Santiago i lluitaria pel generador i per més ('I un generador per a...'), votàvem a eixe i no al primer. A més, s'han de passar una quarta part del temps en la zona per on han eixit elegits...". Res, que u no se'n va a Santiago a tocar la guitarra, sinó a pencar.
En Irlanda voten a qui coneixen, a qui els inspira confiança. I el sistema de repartiment dels vots juga a favor d'un ventall plural. I com que hi ha un coneixement en els dos sentits, ja procura cada aspirant ser una persona encertada com per a que l'elegisquen perquè, si no, passa a ser una persona non grata per a més d'u i, òbviament, a la pròxima no el trien els mateixos. A més, hi ha major satisfacció amb el sistema electoral i amb els polítics. A hores d'ara tenen un cap d'estat que en estiu va a la Universidad Internacional Menéndez Pelayo (Espanya) a reciclar-se.
I dic tot açò perquè és molt fàcil criticar quan u no està en el poder, quan u és un xiquet o un jove. Però quan u porta les regnes i ha d'assumir la responsabilitat de la seua vida, dels seus actes, lo primer que fa és deixar el paper del vàter per als llepaculs i eixos escriptors que, per si de cas, com diria Woody Allen (qui més d'u sap que li fa por la mort), agafen dos rolls de paper del vàter...
¡Que no, xiquets, que no! ¡Que el periodisme valencià té molt a aprendre del de països amb major tradició democràtica i amb major grau de felicitat, curiosament, de tradició luterana o anglosaxons, segons un estudi publicat en abril del 2015!
¡Que tenint un ordinador per a escriure i Internet com una biblioteca més no es resol el grau d'autonomia i la llibertat d'expressió del periodista!
¡Que no valen les excuses bones, boniques i barates de l'atemptat al periodisme francés, perquè hem de deixar clar, en primer lloc, que la llibertat té un preu, la responsabilitat, i que qui empra un humor no positiu, té molts números de ser motiu d'alguna acció violenta no desitjada, sobretot si es fica en temes que poden moure molta sensibilitat de grups minoritaris, històricament marginats o de xarxes internacionals i més en els temps que vivim!
Així, sobre la sensibilitat, imagineu-vos, periodistes i integrants polítics valencians que en el seu moment compràreu la premsa "per solidaritat", què vos semblaria si sabéreu que en un diari d'un país amb un cap d'estat musulmà veiéreu lo següent en la secció d'humor: un club (una casa de putes, parlant en plata) amb el nom "Club Maria Magdalena" i, com a gràcia, la frase "Jesucrist se'n va de putes" i amb una figura de Jesucrist caminant cap a la porta del club...
Vos dic eixe acudit (que potser no vos faça tanta gràcia... i que molts no vos atreviríeu a ficar en el diari o publicacions que vos paguen), perquè fa uns dies, un amic m'enviava un acudit graciós en què deia que arqueòlegs i altres investigadors creien haver trobat senyals de l'existència de Maria Magdalena. Quan veiem la imatge tenim, en la banda de dalt, una galleta María i, baix, una magdalena. Ja fa anys, més de set, que tinc ben clar que no val tot l'humor. O, millor dit, que l'humorista s'ha de fer responsable de totes les manifestacions de l'exercici de la llibertat.
Els humoristes i els periodistes o polítics que no posen en qüestió un humor que pot ferir sensibilitats, que no compten amb mi, com tampoc no comptaren en gener amb el suport del Papa Francesc, una persona que, tot i no ser jo creient, em fascina per la seua manera de ser i per la comprensió, la gosadia, la joventut i la saviesa, com també perquè accepta que ell és responsable de tots els seus actes i, per tant, és un home adult, de ment oberta i d'esperit crític.
La seua història, la de Jorge, està plena de llums i d'ombres i em cridà l'atenció que un dia decidira fer un gir en la seua vida i anar caminant cap a l'estil de vida i el model de pensament i d'actuació que té ara. A més, quan u va al seu Facebook en castellà, una cosa que també veu és una presentació amb diverses cares seues somrient... I és que en la senzillesa d'un somriure, més que en la crítica d'una persona amb cara de jutge o de pocs amics, hi ha una persona humil i creativa, perquè el somriure, com em va dir un dia un amic, "és l'humor, l'estat anímic creatiu, de vida, des d'eixe estat optimista pacífic".
Humor pacífic, humor positiu..., digueu-li com vullgueu, crec que no és una altra cosa que l'humor que agermana, com el de la galleta María i la magdalena, que tant feren riure a una bibliotecària molt amiga meua, molt espiritual i amant de les cultures del món... Quan li vaig llegir la frase, com si fóra una notícia d'última hora, em mirava amb interés. I quan li girí el mòbil, que era on tenia la imatge, es trencà a riure... L'he passat, per WhatsApp, a tres persones més (dos majors d'edat i a una jove) i llevat d'una de les dos persones majors d'edat (que no feu cap comentari), les altres dos s'han trencat a riure i m'han fet comentaris en què manifestaven la seua simpatia amb l'acudit.
Somriure...: tres síl·labes que agermanen i construïxen vincles d'amistat i de confiança... Però no perquè siga el motto polític de la campanya o el tema de moda, sinó perquè val la pena somriure a la vida i durant la nostra vida.