Hi han caps d'estat que diuen que els agrada la diversitat. Uns ho fan en el discurs de Nadal, n'hi ha que preferixen quan no estan en l'Estat que comanden. I fins i tot ho trobem entre reis, presidents i altres noms de caps que ho fan quan viatgen allà on es parlen llengües diferents a les que ells empren majoritàriament (per no dir quasi sempre) o la mateixa, dins de les que hi han en el mosaic del món.
Ara bé, una cosa és lo que es diu i, ben diferent, lo que es fa. L'any passat vaig llegir en The New York Times un article que es titulava El Papa Francesc camina lo que diu. Eixa seria la traducció literal. Està ben clar què significa... Estava interessant.
No sols és qüestió d'estar a favor de les diferents llengües, sinó, també, d'estar al costat de les persones que el parlen. Ara bé, no per a fer-se la foto de família i passar a la posteritat, ni per a quedar bé de cara a la galeria de l'armari de polítics que encara no han tingut la gosadia de posar en qüestió (ni per un dia!) que la situació en què estan les llengües i les cultures en un Estat no són les mateixes.
Evidentment, resultarà més fàcil fer eixe pas i eixe acte d'acostar-se a l'altre i de manifestar simpatia per la llengua i la cultura d'altres llocs a qui, més enllà de si forma part de lo que alguns polítics populistes han batejat "la casta" o de lo que feren els seus avantpassats de la línia nobiliària o que exerciren com a caps d'Estat republicans (o dictadors!), valore lo que hi ha en eixe formós mosaic que és la suma de totes les llengües i cultures del món. No és qüestió d'anar per la vida dient "Os queremos mucho..." o "Nadie en la España de hoy es adversario de nadie" o que "Formamos parte de un tronco común". La família només ho és, al meu parer, quan els distints membres se senten part del grup, no quan l'integren... Feu la prova: no falla. Però diem que se senten part, perquè se senten respectats indistintament de les diferències, no perquè entre totes les persones la facen... ¡És molt diferent!
Podríem afegir el detall que un Estat com Irlanda rep el suport polític per a que la llengua gaèlica estiga present com a llengua de la Unió Europea, malgrat que la parlen poquíssimes persones en eixe país i ser una de les dos llengües oficials en tot l'estat juntament amb l'anglés. ¡Tant de bo el tingueren present (o d'altres, semblants) molts caps d'Estat per a fer costat a lo que, amb la boca oberta i de cara als amiguets, diuen que pertany a la diversitat que tant estimen!
I és que volem fets. I, per això, per exemple, jo crec en estes persones: les que prediquen amb l'exemple. No trauen un vocabulari sentimental, ni emocional, com tampoc u de línia diplomàtica i políticament correcte o que ara està de moda. Simplement passen a l'acció, de la mateixa manera que, per exemple, un cap d'Estat com el Papa actual ho fa en la visita a grups marginats, a presoners, a persones que se les veuen magres per a tirar avant amb dignitat. Com Francesc I també ho mostra amb els xiquets, a firmar-li o fer-li un dibuix (o lo que li fera) a una xiqueta que s'havia trencat la cama dreta i que ell va vore. Es baixà del papamòbil i s'arrimà a la xiqueta.
Per tot açò em sent valencià. I punt. Quan fa uns dies, em deia una castellana de Conca (que no sabia gens de valencià i que estava de pas, per a vore les falles) que "Los castellanos es que, no sé... tenemos esa idea de unidad. Es muy bonito, estar unidos... Sí es verdad que en lo que era Castilla no había diversidad..."... pensí que, encara que hi havia una llengua que ens feia de pont en eixe moment, el castellà, a moltes persones d'origen castellà els resulta realment llunyana la idea d'un estat federal (la qual cosa, crec que també és aplicable a la política interna en una família...).
I, malgrat que estàvem parlant a les portes de la biblioteca pública d'Alaquàs i em semblava una persona lletrada o amb una formació interessant (amb títols o sense), pensí que hi havia molt a aprendre per part de les dos bandes: ells i nosaltres, els castellanoparlants que no vivien en territoris bilingües i els valencianoparlants. ¡La dona pensava que una persona com jo, nascut en 1971, podia escriure valencià quan vaig nàixer! ¡En eixe "país", Espanya, vivim! ¡No debades, els costa, a molts castellans (parle de les persones que han viscut en territoris de l'històric regne de Castella on no es parlava cap llengua diferent al castellà) comprendre per què un valencià, durant una visita a Burgos, està parlant en valencià amb dos catalans que viuen en la ciutat de Lleida en lloc de fer-ho en castellà! ¡Quina cara posaven alguns castellans quan, en l'estiu de 1997, en eixa ciutat castellana, ens veien parlar a un valencià de l'Horta, a un català procedent de Santander i a un altre procedent d'Extremadura... en valencià (que ells dos deien català)! ¡Quanta història necessiten aprendre els d'eixos territoris i quanta n'hem d'aprendre sobre la idiosincràsia dels regnes de la històrica Corona d'Aragó les persones que triem fer ús majoritari del valencià (o quasi sempre, llevat de casos puntuals com el citat referent a la visita d'esta dona de Conca) fins i tot, en les comisaries, en els centres comercials, en les reclamacions als Ajuntaments, davant del metge o de la metgessa, amb un desconegut, etc.!
Una altra cosa és que, per exemple, jo estiga obert a les llengües del món i que, lliure de condicionaments, haja triat interessar-me molt més per l'anglés que pel castellà o traduir les cançons o texts escrits en altres llengües a l'anglés o al valencià o entre l'anglés i el valencià (en casos de cançons), quan, clarament, resultaria més fàcil i, sobretot (pensant des de la majoria de valencians i d'espanyols), correcte i més de moda, fer-ho al castellà o escriure les versions en les dos llengües que més domine. Lo que passa és que ací ningú ha de donar explicacions a ningú. I ho fa perquè vol, perquè decidix crear una web així i no com els agradaria a altres persones.
Ací rau, clarament, la llibertat d'expressió. I, a més, predicar amb l'exemple de no sols estar a favor de les llengües i les cultures del món, sinó de reforçar-les en la intimitat, públicament i a l'hora de manifestar-nos a favor dels drets humans i dels Pobles de la Terra. Com deia un amic meu quan ell era el meu mestre de valencià en Magisteri, Pere Riutort, no es tracta de hui "replegar les miques per a ser trepitjades" demà i sí d'"afegir pes en l'altra balança". I això estic fent, afegir pes en l'altra balança per a que la cultura valenciana siga coneguda en valencià i en anglés. I començant per una cosa que ens explica tant com és un Poble, com és la música. I des de la llibertat de crear, com qualsevol artista lliure decidit, des de la seua condició de persona lliure, a fer obres.