Fa quasi vint-i-tres anys comencí a treballar en un centre especial d'ocupació, l'últim escaló anterior al treball il·legal en Espanya. Mon pare, que em feia de braç dret com a coneixedor (molt més que jo) de la cultura laboral i de com es porta el tema de les relacions laborals i dels drets dels treballadors, més d'un dia em feia costat.
Quan un dia em digué: "Tu, ves guardant, perquè com lo que guanyes no és res de l'altre món, si algun dia et fa falta, ahí ho tindràs".
U dels meus somnis, aleshores, era crear una acadèmia privada d'ensenyament. Però no hi havia espai. En una ocasió m'oferí viure en un pis seu, però no tenia jo coratge per a viure sol, independent. Em faltava molta cultura i espenta. I continuava enviant el currículum a escoles privades, perquè tenia ben clar que les oposicions no eren per a mi, sinó una entrevista... Però, ves per on, apareix l'ordinador i em barra el pas. A començar de bell nou.
Però l'economia i les poques nocions que tenia jo, semblava que no ho afavoririen. Un xiquet adult no és un adult emocionalment, una persona madura. I semblava que u seria l'últim pet de l'orgue en l'ambient més pròxim. El temps faria canvis inimaginables i possible lo que aleshores... ¡ni m'ho imaginava!
En maig del 2007 ma mare m'oferix la segona oportunitat, però la vaig balafiar.
Entre octubre del 2007 (quan definitivament ja era pensionista, després de tres anys sense recular l'opció) i el 25 de maig del 2008 passí un passatge realment cru. I, com ja he escrit en altres enllaços de documents penjats en Internet, estiguí al límit de la mort i vaig perdre més de 9 kg en una setmana. Però, ¡coses que no passen perquè sí!, el 9 de maig del 2009 passava a iure independent (i ara, a la quarta oportunitat, perquè la tercera feu pala amb lo que ocorregué en maig del 2008): sí quallà. Fou una espècie de llibertat condicionada: "Et done les claus amb una condició: només viuràs tu".
Des d'aquell maig del 2008 he vist la vida d'una manera més senzilla, no perd el temps en coses que considere secundàries i tracte de viure la vida amb una visió esperançada, amb confiança en el demà i molt d'interés per formes de vore i de fer les coses diferents a la meua i, al mateix temps, que afavorisquen trobar-li un sentit a la vida.
En desembre del 2012 apareix en un diari econòmic, Expansión, que l'economia estava en un punt d'inflexió. I un amic meu em diu: "Hi ha molta por". A més que u es trobava més sol que la una, era que poquíssimes persones creien en el demà i no era fàcil romandre fort en una situació així.
En març del 2013 canvie de restaurant i passe a dinar en u que hi havia més moviment i gent treballant. La sorpresa i l'interés i l'esperança (ara amb major decisió), brollen quan comence a trobar dos coses molt curioses: els únics canals que informaven sobre notícies econòmiques positives eren La 1 (en els servicis informatius valencians) i Canal 9. Els estatals no en treien cap. I la TV3 no s'hi veia. La revista Emprendedores ja parlava d'un lleuger moviment del comerç...
Però, en maig del 2013 l'única entitat local (d'Alaquàs) que figurava inscrita en el poble com a social, Càritas (perquè n'hi havien moltes com a culturals, però només eixa com a social), arriba a un acord amb l'Ajuntament i comence a donar mensualment l'1% del salari d'un mes i un bric de llet. Efectes immediats: comence a guanyar moltíssima qualitat de son i, fins i tot, dorm amb facilitat els dies de màxima calor en estiu. La revista Emprendedores trau un article Un entorno más favorable para emprender. Com a estratègia psicològica, llegia el titular moltes voltes al dia, amb la qual cosa... em sentia en una situació més òptima. I això si tenim present que feia uns dies ja havia demanat ajuda a un amic que, amb una abraçada d'ós feu possible que en menys de dotze hores deixara de tindre seca la pell de l'esquena, després de huit mesos així. Com llegiu. Canvie de botelles d'aigua i en compre amb missatges com "Garantia" o amb colors de vida (verd i roig). Desapareixen problemes que havia tingut a causa de la insatisfacció i del contrast entre el gran nombre de persones pessimistes i el meu punt fort, l'optimisme, tradicionalment conegut com esperança.
En octubre del 2013 raone amb un amic i m'informa de dades locals d'origen eclesial: "Crec que hi ha més d'un 40% d'apatia en el poble". Quan llig esta dada el 30 d'abril del 2014 en "la Plaça", aprofitant que unes persones s'estaven manifestant a favor dels treballadors la vespra del Dia del Treball, una de les persones que mobilitzava aquell acte, l'única que vaig sentir que feia algun comentari, digué: "Éso es verdad".
En la primera quinzena de juny del 2014 el diari Cinco Días, també d'economia, trau un article que deia que havia començat el ball (com posava la portada i s'explicava més avant). A mitjan setmana vaig raonar amb un cosí, que estava molt informat sobre el tema i que participava en una empresa que s'havia dedicat anys arrere a la construcció, i em diu: "Sí, això és cert. Més no van a caure els preus dels pisos".
I aleshores, em llance a l'aventura de tindre una casa pròpia on poder comandar i tindre un espai propi i en què puga viure i fer qualsevol activitat, com ara, un espai per a escriptura creativa amb persones de primària o adults en un espai de més de 20m2.
Ara, qui busca, troba. I per a buscar i trobar lo que u volia, calia perseverar. I, finalment, apareix mes i mig després: ja tenia casa pròpia. Llevat d'un parèntesi desagradable, en part fruit de l'enveja d'algunes persones perquè u haja aconseguit lo que semblaria impossible (tindre epilèpsia farmacoresistent i viure independent sense estar casat amb ningú d'estos que, si poden, es casen per conveniència, com vaig oir i tot aquells dies), que em feu botar a la casa dels meus pares per a fer les coses amb major tranquil·litat i encert, es pot dir que ho passí bé i esperançat.
Mentres estava en la notaria, junt amb els meus pares, els representants de la immobiliària i els amos i altres familiars seus, estava molt tranquil i segur. Quan em lliuraren les claus i una representant de la immobiliària em digué, juntament amb el company, "¡Ya es tuya!", esclatí amb un "Amb lo mal pagat que estava!" que ho resumia tot.
Xiquets, qui busca, troba.
Este escrit em naix com un riu més d'esperança, com els d'aquella cançó que cantava de xiquet, en missa, i que tant m'agradava: "es como un río de agua viva, viva, río de agua viva, viva, río de agua viva en mi ser...". Des de xiquet m'agradà molt la música alegre i de l'esperança.
No dubte que l'embassament ja és història i que estic flotant en un riu d'aigua viva. I que com jo, hi hauran més persones. Són d'estes que han aprés la lliçó, que tenen una fortalesa que els fa possible no claudicar en temps difícils i que, per descomptat, la força interior els ha permés romandre amb el timó del vaixell o portant el catxirulo com volien, en lloc de deixar-ho en mans del destí, dels governants, del pensament majoritari i d'altres variables.
Sortosament, el fet de tindre una visió diferent de la vida i de no comulgar amb rodes de molí (per exemple, llegir premsa estrangera o raonar amb persones d'altres formes de pensament) ens ha permés a més persones no creure'ns lo que els pardals de mal averany o molts polítics de torn han tractat (o tracten) de vendre'ns, fins i tot, els novells.
Per al neuròleg que més temps m'ha portat (quasi trenta anys seguits) i per a persones que m'han conegut i m'han fet costat, no sols ha sigut una victòria meua, sinó també, lo que és més important, una victòria de l'esperança enmig del catastrofisme tan habitual i que, a poc a poc, està minvant més i més... I elles també són part de l'èxit. I si cal reciclar-se, amics, es recicla u. No es pot viure amb una política personal obsoleta, com tampoc es pot viure parlant un llatí que quasi ningú el sabria emprar amb fluïdesa a hores d'ara... ¡És tan fàcil culpabilitzar al govern!...
Ànim i avant.