Ahir començàrem l'Escola d'Escriptura Creativa, després d'haver passat per moments de dubtes i de si realment valdria la pena tornar a fer-ho. I és que no tot és tan fàcil, sobretot quan tenim moltes coses en el cap i u no sap per on tirar i, fins i tot, sembla que tinga encuirassada la creativitat. Però bé, començàrem...
I ho férem un amic meu i jo.
A hores d'ara tinc les mans lliures per a obrar sense condicionaments. Sóc un escriptor lliure. A més, tinc diners, puc fer les coses al meu gust (la qual cosa és un privilegi) i, per mitjà de la curiositat, aprenc habilitats, resultat d'experimentar i d'aprendre de l'experiència.
Ja estic alliberat del tema del lo neutre i altres coses que planejaven pel cap des de feia més de ¡¡¡15 anys!!!, quan fiu les primeres classes de valencià a persones adultes.
Ahir, la sessió no fou d'escriptura creativa. Fou una mena de soltar cada u lo millor que sabia i podia compartir amb l'altre. I sempre, sempre, sempre... atenent als seus interessos del moment, a lo que més l'atreia com a observador i com a aprenent.
Ens centràrem en el present, com qui l'ausculta, molt de temps. Una miqueta en el passat (què podíem aprendre'n per a millorar el demà) i una miqueta en el futur, el qual véiem amb bons ulls i prometedor. El meu company, ja jubilat des de feia poc, se sentia lliure. Com jo.
Era una confiança bidireccional i lliberta, vivencial, on ningú se sentia condicionat per l'altre i sí, en canvi, amb llibertat absoluta.
Els temes eren d'actualitat i els tractàvem, segons aní observant i trobant després (sobretot), des d'una visió creativa, oberta, lluny de l'estàndard, de lo políticament correcte i sí oberta a lo alliberador i generador de sentiment de llibertat.
Així, tractàrem sobre l'humor, amb carta blanca. I la conclusió fou: la llibertat comporta responsabilitat. Per exemple, la llibertat d'expressió. I només la persona responsable és també lliure. I defeníem temes com la religió vista des de formes alliberadores, constructives, com també la forma de govern en Espanya, la Corona, els caps d'Estat, etc. i arribàrem a la conclusió que en espais de llibertat no hi han tabús ni prohibicions, simplement assumpció de lo que implica ser lliure.
Un artista, un escriptor, un inventor, un humorista... lliure té present que no assaborirà a tots la mateixa obra. I com que és lliure, assumix eixe preu. Fins i tot, n'hem conegut que han pagat el preu amb la seua vida: Gandhi, M.L. King o Kennedy. Tots ells defenien la llibertat de la persona. I també el dret a ser lliures i a viure com un pardal de bosc.
I en eixe marc, i amb la seua creativitat alliberada, és on ho fa, l'escriptor, tot perquè vol. Com li vaig llegir al principi: "Te doy porque quiero compartirlo contigo, no espero nada a cambio". Eren frases tretes del llibre ¡Buen camino! (Josepe García Miguel, Plataforma Editorial, set. 2014, 3a ed.).
I també llegírem i parlàrem sobre les relacions interdependents, aquelles en què no hi han condicions intermèdies sinó un acord de màxims ple d'amor, estima per la llibertat, acceptació incondicional de l'altre, moltíssima assertivitat i fortalesa per a acceptar que no tot serà negre com el carbó ni de color rosa ni blanc com la neu i que l'altre sempre estarà compartint molts punts comuns amb mi. Com deia Charo Altable, en un llibre que li ensenyí, Educación sentimental y erótica para adolescentes, i que ací traduïsc,...
"L'amor estima la llibertat, no posa condicions, suposa comunicació, contacte físic, carícies, tacte i també reflexió, comprensió i inclusió del proïsme com a diferent d'u mateix. Viure en l'amor és desenvolupar la comunicació des de la pròpia singularitat i reconéixer, per tant, les pròpies necessitats i les dels altres, sense esperar que l'altra persona responga a les nostres necessitats i sense tractar de resoldre les seues.
L'amor es relaciona amb la nostra capacitat de donar i rebre, però també amb la de saber demanar i saber rebutjar, saber dir sí i no. Per tant, el camí de l'amor està ple de llum i de goig, però també d'ombres, de dificultats, d'aventures i riscs, com una nau en la mar, però sabent que el cor i la ment poden conduir-la per bon camí, cap a un bon port."
I continuí. Igualment, parlàrem de com persones interdependents (¡que en conec!), són honrades amb els amos i amb els treballadors, amb els familiars o amb els amics. Com aquella estampeta tan famosa, que presenta a Jesucrist i, almenys com jo l'he vista, en castellà, diu: "Amigo que nunca falla".
M'he trobat amb treballadors de tota mena. I vos puc assegurar que els que no m'han fallat mai han sigut els interdependents. Amb ells sabies quin camí caminaves, com eren els seus familiars o les seues inquietuds, les seues pors, sabies que si et deien blanc era perquè realment pensaven i farien blanc. L'humor estava present i era espontani i positiu, mai feridor ni sarcàstic o negre. I no per això es desentenien dels temes socials. Passa que... ¡¡¡eren lliures i optimistes!!!.
Amb ells podies (i amb persones semblants,.... ¡¡¡podem!!!) confiar plenament. Són persones, sí. I molt tolerants, molt. I clares i honestes, també. No es guien per principis ni per finals o punts i comes, sinó per mostrar-se com són i fer lo que pensen. Prediquen amb l'exemple.
Igualment no critiquen ni jutgen ni comparen de manera lleugera. A més, treballen molt bé en equips amb persones diferents. I tracten de fer més fàcil la convivència. I si no se senten a gust, simplement busquen altres espais de llibertat, no perden el temps en bufes de pato.
Finalment, són persones que solten la seua creativitat, la deixen volar, la qual cosa vol dir que no sols viuen el present, sinó que també veuen amb optimisme el demà. Potser per això es posen mans a l'obra...
En resum, un escriptor amb les mans lliures se sent que va per bon camí. Com els pelegrins... I, en eixe sentit, sóc un pelegrí més: crec que lo més bell que hi ha en la vida és el camí que es viu des del primer dia, és a dir, la pròpia vida amb totes les meravelles que em trobe cada dia.