Ja feia falta que arribara una caloreta. I ho dic perquè quan arriba la calor, a més de vore el cel més obert, és quan u comença a escriure la seua història i ho fa amb un esperit de comunicació després d'haver escampat les boires, les grisors i les inseguretats. Recordem que el sol és u dels símbols de l'optimisme. La caloreta impedix que les idees es mantinguen com en el congelador...i que, per tant, triomfe l'apatia o el negativisme.
A més, venen idees noves, continua l'humor i es viu el present. I això és lo que estem fent més d'u: ficar lo millor per a que línies com estes, no sols es puguen escriure, sinó que estiguen més presents en el dia rere dia. I que això de "¡Háblame castellano!", com em va dir ahir un venedor ambulant, en el mercat d'Alaquàs, quan estava a punt de comprar una tela, es perda en el temps.
I, evidentment, no ho farà un cap d'Estat no obert a una convivència federal (real, no de parauleta en aplecs internacionals o en un acte de cara a la galeria o durant una visita puntual) en què una visió del món tracte d'imposar-se a altres i en què actes com eixa frase no estiguen mal vistes per càrrecs polítics, policies, jutges, etc. Que passen a visitar persones que estan aprenent una llengua, que es manifesten explícitament a favor de la llengua basca, l'asturiana, el gallec, el valencià, l'aranés, l'aragonés... Sí, això ho podien haver fet abans, però ja no ens ho creiem... Els coneixem i ja som gats vells en eixe camp.
També afegiré que tocant la guitarra, u trenca la mala llet i la tensió... Però "tocant-se la guitarra" ho deixaríem tot en mans dels altres. ¡¡¡I això és lo que els agradaria a moltes persones que diuen apreciar "la convivencia"!!! No, no és una errada, és la forma castellana que tracta de camuflar lo que a moltes persones els estorba: que u sàpia fer una anàlisi històrica i, així, separar la fullaraca a l'hora de collir.
Però jo dic no. I com fa poques hores m'enviava un amic amb un whatsapp en què un xativí li parlava "de punt d'inflexió", vull fer-lo. Ara bé, no a l'estil del 15-M, amb una visió centralista i antisistemàtica, com aquell que diu, sinó oberta a la pluralitat que ja tenim ací. I, com em deia un amic, Pere Riutort: "Després de Catalunya, el País Valencià". Perquè, no es tracta, com ens deia l'amic als futurs mestres, de hui "replegar les miques per a ser trepitjades" demà... Estem parlant de la cosa cultural, principalment la llengua i el patrimoni cultural, no de vots (deixem-ho clar... i en valencià). I, per tant, de deixar estar els possibles pactes de gallina, perquè del pollastre (PP i UV, 1995) ja en tinguérem... i sabem com acabà la cosa. I sabem ben bé quin peu calça el PSOE, com també Podemos (que no té res a vore amb una CUP valenciana)... Jo, el 44, però de sabata.
En resum: val la pena la caloreta, perquè obri els núvols, ens permet comunicar-nos amb el cel obert i eixir al carrer a dir lo que pensem o, si ho preferiu, anar-nos-en a l'ordinador de casa o al diari personal o al bloc i començar a escriure la nostra història. Això sí, en valencià i sense mirar més al passat, ni a un possible estat federal (perquè sabem que això no ha entrat en els esquemes de la cultura política castellana, com ho mostra la immensitat de documents històrics). I també com la parella que decidix fer la seua vida independent dels pares... O, si preferim viure fadrins (però en comunicació amb el present), com el fadrí o la fadrina que decidix no tornar mai més a viure sota la tutela dels seus pares i, a més, alliberat de condicionaments. Jo estic vivint el present i, a més, escrivint amb la ploma lliure... I, sortosament, n'hi han més, d'escriptors així.
Salut i avant.